L’any tirurany el sol i la lluna tengueren una fia, garrida, gentil, resplandent com ells, viva com una centella, plena d’etcís i d’encant: robava es cor de tots es qui la veien.
Quant va esser grandeta, un dia agafa sa mare, i li diu:
—Ma mare, jo vui venir amb vos; tenc unes ganes que’m roeguen de trescar i veure coses.
—Per amor de Deu, diu sa lluna, lleve’t això des cap, fieta meua estimada. ¡Lleve’t-ho per amor de Jesucrist! ¡Sabs quin camí tan llarg que he de fer cada día, i que hi he d’anar depressa!… A ses quatre passes ja’t tendríem retuda.
—¿I tan flonja em mirau? diu sa pitxorina. No em don per cap al·lota a caminar. No hauría d’esser fia vostra i de mon pare.
—Es ver, diu sa lluna, que hu éts caminant; pero, per poder-me seguir ¡sabs que n’haurás de roegar de trossos de pa encara!
—¿Que no hu veuré jo, reprenía sa fia, que, si mos provávem, només vos veuria partir? Vos lo que heu de fer, donar-me sa má, i ¡e-hu veurem si vos seguiré o no vo-s seguiré!
Sa lluna a la fi, per no sentir-la pus, i més de mig enfadada, l’agafa per-un braç, i diu:
—¡Encaradiça que éts! ¡Hala, idò, anem!… ¡Depressa!… ¡O quina al·lota, Deu meu! ¡No, i ja pots trompitxar de casta forta i posar-los a bon lloc an aquests galindons teus!
Partiren, i hala qui hala per amunt i de d’allá, just la bala.
¡Ja s’en hi anaven ben afuades, i vos assegur que en feien de camí!
A la llego se coneixía que sa mare no s’havía de esforçar gens, i que es seu pas era natural com s’aigo qui brolla d’una eufana, pero que sa fia hu havía de fer de tot, pero de tot, i encara li venía tan just tan just es seguir.
Des cap d’un parei d’hores sa mare ja la s’en havía de dur mig rossegant. A la fi acaba es menuts de tot, ses cames se cegaren, i exhala crit:
—¡Ma mareta, no puc pus!
—¿E-hu veus? diu sa lluna: no m’has enganada de res.
—¡Ma mareta, vos dic que no puc pus! ¡Ai aqueix braç que me teniu, que se romp! ¡Ai aquestes cametes meues, aquests peuets meus! ¿Que no los veis que em ratgen sang?
—Més te’n mereis, diu sa lluna. No, i jo no’m puc aturar ni manco tornar arrera… ¡Ja m’has posada dins un bon marruell!… No res, ara mos trobam a s’endret d’una plaja; te plantaré unes casetes a sa vorera de s’aigo, t’hi deixaré; i, si tu faç bonda, no te faltará res de lo necessari, perque ton pare de día, i en sa nit jo o es nostros cosins ets estels, no te perdrem de vista mai.
—Pero ¿i si s’ennigula?
—Per niguls que passin, no s’aturarán dalt ses casetes: los arruixarem.
Era ver que se trobaven a s’endret d’una plaja, de bones taies, uberta, lluny de tot alberg d’homos, arrecerada de muntanyes vestides de pinars i de garrigues. A’s mig feia una tenaça, que ses ones, boetjant amb s’embatol, besaven lleugeres i amoroses: allá dalt plantá ses casetes sa lluna, unes casetes blanques i garrides per defora, pero més blanques i garrides per dedins. E-hi havía de tot; no hi faltava un amèn.
Allá hi deixá sa seua fieta, més regositjada que una reina.
La mar no va treure alga pus per que tengués ben clara s’aigo per nadar, i ben neta s’arena per passetjar-s’hi, i jeure-hi si hi volía jeure.
Ets embatols no duien més idea que atabuixar-li es vestit, fregar-li ses galtes i jugar amb sa seua cabeiera, que era ben llarga, i la duia amollada. Es niguls no li taparen pus sa cara de son pare i de sa mare: per molts que n’hi hagués devegades, i per gruixats que fossen, sempre li deixaven forat o retxillera per ont rebia sa seua mirada vitenca i resplandent. Ses muntanyoles, puigs i comellars li tremetien p’es vent mil flaires i remors, i li oferíen fruits seuvatges, lo més sanitosos i mangívols. No s’hi acostaren pus barrumbades, ni mai hi resplandíen trons, ni hi coetjaven vergues de llamp, ni s’hi avalotava gens la mar. Els aucells casi no dormíen per tenir més temps de fer-li cantades, ses més garrides que sabíen: es més empegueïdors la se miraven d’enfora tot embadalits i elevats; es més atrevits no teníen aturai voletetjant entorn seu, i se posaven demunt es seu cap, dalt ses seues espal·les i dins sa seua meteixa má. Es peixos, lluents i llambriners, treien es capet a flor d’aigo per contemplar-la més a-pler, i vos assegur que la s’hi miraven arreu; pegaven mil fues i enfuites; eren com a llampons anant i venint per entretenir-la i fer-la riure; se deixaven agafar d’ella, i xalaven de bo com se veien dins ses seues mans.
I allá tota-soleta, an aquella plaja riolera amb aquells puigs i muntanyoles que l’arredossaven, amb ses ones que li besaven es peus, amb tants d’abres i flors i peixos i aucells i la mar i el cel blau, que l’embadalíen, i sobre-tot amb son pare i sa mare que no li llevaven ets uis de demunt i cuidaven a perdre es seny amb ella, se passava la dona sa vida més xelesta i entretenguda que haja passada ningú mai.
I heu de creure i pensar que des cap de temps el rei d’aquells paratges, un dia de primavera, cassant, sensa voler, se feu enfora dets altres cassadors, i devers mitjan cap-vespre se troba demunt un puig d’ont se destriava de lo millor tot es badiu d’aquella plaja. Ja hi havía una partida d’anys que no hi era estat, i fonc lo mateix que si no l’hagués vista mai.
¡O que li agradaren tants de pujols, muntanyoles i comellars, que com que li rendissen homenatge, agenoiats an es seus peus, tots vestits de verdor, plens de vida, d’aromes i d’aucells.
¡Que li va venir de nou la mar, com la veia tan blava, tan riolera, tan bellugadiça, tan amatent, amb aquella entrada tan atrevida i airosa que feia dins sa terra, lo meteix que si se fos acostada per poder-li dir de més aprop: Deu lo guard, Senyor Rei.
Mira qui mira, afina aquelles casetes blanques que lluíen a’s mig de sa plaja, i que d’allá dalt pareixía que estaven dins mar.
—¿Qué diantre son aquelles casetes? digué. Mai les hi havía reparades. Ja les vui jo veure d’aprop.
Dit i fet, s’hi espitxa amb unes bones passes, i no se donava raó an ets uis mirant un cop ets abres, un cop s’herbei i ses flors, un cop la mar; pero encara lo que li robava més ses mirades eren ses casetes blanques, que, com més s’hi acostava, més veia que hu eren grans i de veure, i que per força hi havía d’estar qualcú de qui hi ha dalt.
E-hi arriba, i veu que están demunt una tenaça, amb una carrera, voltant voltant, de sis o set passes d’ample, aont arribaven ets esquits, per poc que ses ones s’alçurassen.
Encara no hi va esser, com a sa banda que hi feia ombra, surt an es portal sa Fia del sol i de la lluna, amb una filoa d’or an es costat i un fus d’or amb ses mans, fila qui fila.
Com el Rei la se va veure devant, tan bella dona, tan gentil, tota resplandent d’encant i galanía, quedá sensa polsos, abil·lat. Vos assegur que no pipelletjava, com que la si hagués de menjar amb sa vista. No li llevía fer res pus que mirar-la, i tornar-la mirar; i li pareixía que ets seus uis no n’havíen d’estar assaciats mai.
Com ella el va veure tot empantanat i ferit-l’ha, l’escomet tot-d’una:
—¡Bones tardes tenga, senyor Rei! ¿Vossa Reial Majestat per aquí? ¿I quin vent l’ha duit? ¡Que s’acost, i seurá a la fresca an aquesta ombra! ¡Que venga i dessuará!… que bé es veu que du una bona soleiada demunt.
Li treu una cadira, el Rei s’hi acosta i se va asseure, tot enlluernat, embarbollant paraules, espressant-se no-més a redols… No s’en poría avenir de sa garridesa i de sa galanía d’aquella al·lota. No n’havía vista cap mai, ni creia possible que se’n trobás una altra que li arribás de cent llegos.
Ella, per sortir d’aquells emblavins, se va treure aquesta:
—Vossa Reial Majestat ara m’ha de dir que vol pendre, que es lo que li ha de donar més gust.
—Un poc d’aigo fresca respòn el Rei, no’m vendría malament.
—Aviat en tendrá.
Allá devant e-hi havía una cisterna, amb un coll de pedra mabre tot d’una peça, amb un poal de plata demunt.
Ella difué sensa moure-se ni deixar sa filoa:
—Poalet, treu aigo p’el senyor Rei.
Encara no hu va haver dit, com es poal pega capficó dins sa cisterna, i surt ben al raset, i s’en va dins ses mans del Rei.
El Rei begué fins que va tenir set, i es poal s’en torná tot mès, demunt es coll de sa cisterna.
Llavò sí que hi estava el Rei astorat i fora de si. Se passava sa má p’es front, i se paupava per assegurar-se de que allò no era un sòmit, tan gros e-hu trobava.
—Ara que ha begut, diu ella, m’ha de dir de que vol berenar, perque ja n’es ben hora, i es segur que, potoiant per aquestes muntanyes, ha aplegada talent.
—Per amor de Deu sia, respòn ell: no som capaç de menjar res.
—Just una bocinada: sols que tast qualque cosa. No vui que se puga dir que el senyor Rei es vengut an aquesta casa, i no-més li han donada aigo fresca.
—Tot está per rebut.
—Jo no m’entenc en cumpliments; i que’m perdón. Menjará per sa talent que tendrá: diga que vol.
El Rei ses derreres que tenia amb so menjar; pero, com va veure que ella s’hi posava tan forta, no la volgué fer fellona.
—No res va dir, sols per dar-te gust, pegaré una bocinada. Treu lo que vulgues: sia lo que sia, per força hu he de trobar saborós de tot; basta i prou venga de sa teua má.
—¿Li agradaría un poc de peix frit?
—Venga peix frit, diu el Rei fent un alè ben llarg.
Aquí ella, sensa moure-se de demunt es portal i sensa deixar sa filoa, comença aquest cap de fil.
—Carbonet; pose’t dins es fogonet.
I es carbó pega enfuita de dins sa carbonera, i tric! ja está dins es fogó, i diu:
—Senyoreta, ja hi som.
—Armolletes i paleta, diu ella, descolgau es foquet, i duis ses brasetes demunt es carbonet.
I ses armolletes i pala peguen enforinyada an es foc colgat, tiren ses brases demunt es carbó, i diuen:
—Senyoreta, ja les hi té.
—Ventadoret, diu ella, venta ben depressa an escarbonet fins que estiga ben encès.
I es ventadoret, treca-trec! treca-trec! venta qui venta, que cuidava a fer ui. Aviat tengué es carbó ablamat, que feia flamaradeta, i diu:
—Senyoreta, ja está encès.
—Pelleta, diu ella, pose’t demunt es fogonet; i tu, setrieta, aboca oliet dins sa pelleta.
I sa pelleta, que estava penjada a un clau, gic! se despenja, i se planta demunt es caliu ablamat, i diu:
—Senyoreta, ja hi som.
Encara no havía uberta boca, com sa setrieta surt de dins es rebost volant fins a s’endret de sa pella, i, glec glec! e-hi ratja oli i més oli, la deixa prop de mitja, i s’en torna dient:
—Senyoreta, ja n’hi he abocat.
Al punt s’oli comença a fer xiu xiu, i fum per llarg, i aviat el sentiren, que deia:
—Senyoreta, ja bull.
Aquí ella tira sa filoa, i el Rei la veu que s’en va tot-dret an es fogons: planta una má dins sa pella, i surten cinc pagells frits, que cada un valía un sou: llavò hi planta s’altra má, i surten cinc molls, frits també, que valíen, no un sou, set sous cada un.
¡Vaja quins cinc pagells, quins cinc molls! No ponder gens: hauríen fet rompre un dejuni a un sant, si es sants no fossen tan forts an es dejunar.
—Pelleta, diu ella, lleve’t de dalt es foc; i tu, canyemet, vina aixugar-me ses manetes.
I les va treure degotant, de dins s’oli bullent, pero sensa cap cremaionada ni bofegueta, tan fresques, tan homils, tan polides, tan netes, com si les tregués de dins aigo de roses.
Sa pelleta se lleva de dalt es foc, es canyemet li aixuga ses mans, i ella diu prenint altra volta sa filoa:
—Tauleta, ves-te’n devant el senyor Rei; tovaietes, esteneu-vos demunt sa tauleta; platets, taçonet, forqueta, saleret, torca-boquets, guinaveteta, panet, olivetes, posau-vos demunt ses tovaietes an es lloc que vos pertoca.
I sa tauleta, zas! se planta devant el Rei, s’hi estenen demunt ses tovaietes, i s’en venen, volant com estels, empenyent-se, perque tots volíen arribar primer, dos platets d’obra fina, un dins s’altre, un taçonet de crestai, una forqueta de plata, un saleret d’or, un torca-boques de fil, net com les flors, plegat amb tres caires, una guinaveta que s’hi poríen mirar de lluenta que era, un panet de xeixa blanc blanc i ben estufadet, i un platet d’olives, verdes, molsudes, lluentes, com amel·lons de grosses. Cada cosa se posava an es lloc que li establía, i encara no s’hi eren posades, com deien:
—Senyoreta, ja hi som.
Llavò ella diu:
—Pelleta, aboca es peixet, i alerta a fer cap gota.
Sa pelleta pren el vol, i com es ben a s’endret des dos platets, zas! se gira en sec demunt devall, i es cinc pagells, es cinc molls i tot quant d’oli hi havía pegaren dins es plat de demunt, i no va caure defora ni una gotineua que va esser una gotineua.
—Senyoreta, ja está abocat, diu sa pella, i s’en torna an es seu clavet, i s’hi penja.
—Senyor Rei, diu ella, quant tenga gust.
El Rei estava amb sos cabeis drets de veure tot allò, tenía pell de gallina, no sabía que li passava.
Diu un pare-nostro, se senya, xapa es pa, pren sa forqueta, afitora un pagell, el tasta i no se recorda d’haver menjada cosa més saborosa mai. ¡Ja hu crec que el s’acaba! i aviat! Ell en va pendre un altre i un altre, i… fins que n’hi hagué cap. Llavò quedaven es molls; ¡es molls si que en feien de mengera! L’homo estava incorregut d’haver-los d’envestir, havent gastada aquella paraula: no tenc talent. Baubetja una mica, tot pensatívol. Ella s’en tem, i ja li diu:
—¡Hala, senyor Rei, que los tast! ¡sols que los, tast! pero més contenta me fa si los s’acaba.
L’homo cobra coratge, n’afitora un, li dona clau; i, si saborosos eren estats es pagells, molt més e-hu foren es molls.
¡O quina menja més esquisida!
I ¿que m’en direu? Ell com s’en va haver calat un, s’en cala un altre i un altre, i los se calá tots cinc.
—¡O senyor Rei! diu ella. ¡Sab que m’hi ha feta de contenta! Això es lo que m’agrada a mí, que s’ho acabin: ¡que no me venguen amb fitol·los!
Ja era hora-baixa, i el Rei va veure que no hi poría fer gaire puces per allá, perque si sa fosca l’aplegava devers aquella plaja, n’hi hauría de raons per tornar-se’n.
¡Que li sería vengut de bé que es sol, abans de pondre-se, fos quedat en-lá com sa jaia Miquela, maldement fos estat set o vuit hores, perque es temps li passava i no si en temía, contemplant aquella al·lota i rallant amb ella.
Lo que le-hi esborrossonava tot, era esser casat, i no s’aturava de dir, entre sí meteix.
—Si la Reina se moría ¡Deu li do molts d’anys de vida! no hi ha vel, me casava amb aquesta.
L’homo no poría compendre com dimontre hi havía allá aquelles casetes, com e-hi poría estar tota-solina aquella al·lota, sa més descansada del mon, i tan ben servida sensa cap criat ni criada. Ja hi estava mal-a-pler, i en tenía de mal-de-caps sobre qui poría esser, de quina nissaga devía venir, quins devíen esser es seus pares. Bé la preguntá i la torná preguntar sobre aquest punt; pero tot va esser temps perdut, perque tantes voltes com li demaná de quines gents venía, tantes voltes va respondre:
Ma mare es blanca, mon pare es ros!
No hu aclariría de qui som fia,
sía el que sía,
fos el qui fos.
I no la va poder treure d’aquí, i s’en hagué de anar… sensa res an es fus.
Es sol ja era post i re-de-post com trobá es caçadors, que ja començaven a tenir ansia d’ell de casta forta, i ja eren partits a cercar-lo.
Arriba amb ells a ca-seua, i no pogué estar que no digués a la Reina:
—¡O fieta, quina passada sa d’avui de-capvespre!
—¿Què es estat? demana la Reina.
—¡Què ha de esser estat! respòn el Rei: jo t’ho contaré.
I li conta fil per randa tot lo que li havía succeït i havía vist dins aquelles casetes blanques.
—¡Jesús! ¡jo també hi vaig a fer-ho an això! diu la Reina com el sent.
S’en va tot-d’una dins sa cuina, i se posa a dir:
—Hala, carbó, pose’t demunt es fogó; ventador, venta; pella, pose’t demunt es foc; setría, aboca oli dins sa pella… ¡Hala, espediu, fora sòn! ¡hala dic!
Bé va cridar, però ni es carbó se va, moure dins sa carbonera, ni es ventador se va bategar gens, ni sa pella ¿se despenjá des clau aont estava penjada, ni sa setría sortí des rebost, ni un fòtil mort.
—¿E-hu veus? deia el Rei: ¿e-hu veus?
La Reina, lluny de donar-se per perduda, sortí amb aquesta:
—Es que ès sa primera vegada, i no les tenc criades a ses coses. Tot vol cremar-hi oli: deixe’m-hi pegar amb temps, i veuras tu.
Crida ses criades i les diu:
—Posau-me foc an es fogó i sa pella demunt amb s’oli corresponent per fregir cinc pagells i cinc molls; i, en començar a bollir, digau-m’ho.
El Rei bé l’estirava que hu deixás anar; però ella e-hu volgué arribar a s’enfront.
Com ses criades anaren a dir-li que s’oli ja bollía, se planta devant es fogons, s’arromanga fins an es colzos, i plaf! entima ses mans dins s’oli bullent; i vos assegur que les hi va treure ben aviat, pero ja no s’escapa d’una bona cremaionada.
Bé n’hi posaren de vermei d’ou i de coques de crespinella: la cosa va pendre tan malament, i li va caure tan avall es no haver sabut fer lo que havía fet sa fadrineta de ses casetes blanques, que foren dos mals que se donaren ses mans contra ella, i dins quatre dies la s’en varen haver duita a l’altre mon, i tot-hom ¡plors i descapdell!
***
Des cap d’un any, es nobles se presentaren an el Rei, i li digueren:
—Senyor Rei, se fa precís que se torn casar, Vossa Reial Magestat ja hu veu: la Reina, al cel sía ella i tots los morts, no li deixá cap fii, que puga, dur sa corona es dia que Vossa Reial Majestat falt, Deu li do molts d’anys de vida. Perque ja es sab: o prest o tart, la mort a tots mos aplega, no en deixa cap per llevor. Ara bé, per jove que sia Vossa Reial Majestat, i per anys que visca, que mai serán tots es que noltros voldríem, vendrá un dia que tan meteix s’haurá de morir. ¿I que sería de noltros si aquest dia l’aplegava sensa cap fii an-e qui deixar sa corona? ¿Que sería de noltros i demés vasalls sensa un rei que mos comandás, que fes justicia a tot-hom, que anás ajuda an es petits, que capturás es dolents, i que mos fes fer un cos cuantra tots es nostros inimics? Vossa Reial Majestat ja hu veu: així no porem estar, se fa precís que se torn casar. Veja quina és s’al·lota que més li agrada, i que hi faça vía: lo que s’ha d’empenyorar, que se venga.
El Rei troba que tenien raó, i tot-d’una li vengué a la memoria aquella fadrineta de ses casetes blanques vora mar.
—Allò es una al·lota, deia ell, que en val de milies: val tot quant pesa i set vegades més. Cap n’hi ha que m’agrat tant ni d’un bon troç. Pero es mal és que no sé d’on ès sortida, ni a on ès nada: no-més sé que ès s’al·lota més guapa, aguda i galanxona que haja vista mai. Ja no es possible que n’hi haja una altra que m’agrat més, ni tant… ¡Si al manco sabéssem de qui es fia! però no hu sabem, ni ella hu vol dir per cap vent del mon. Bé le hi vaig demanar, però no vaig poder treure en nèt més que sa mare es blanca i son pare era ros, i fé’t si’t vols fer. Sobre tot, no hi ha que fer comptes d’ella, mentres no s’explic més clar; perque ¿què diríen ets altres reis, que diríen es meus vasalls, si me casava amb una al·lota que no saben d’on surt, ni qui es son pare i sa mare? ¡Me mouríen un renou ferest! ¡Sería una afronta per mí i per ells. Vaja ¡no hi ha res que fer amb ella; no hi ha que pensar-hi pus!
Veent el Rei que en cap manera poría casar-se: amb sa que volía, comaná an es nobles de la Cort que n’hi cercassen una: ells li varen treure sa fia d’un comte veinat, molt gran senyor. El Rei va dir que sí, i los enviá a demanar-la: es comte hi vengué a bé, tornaren amb s’al·lota, i se va fer es casament, i no en faltaren d’alimares i de sarau.
Des cap d’un parei d’anys un dia el Rei, caçant caçant, com s’en va tèmer, se torna trobar demunt aquell puig d’ont destriaven tan bé tot es badiu d’aquella plaja encantadora i aquelles traidores casetes blanques.
Estendre-hi la vista el Rei, i reverdir-li totes ses nafres de s’altre pic, fou tot-u. Se va presentar cop-en-sec dins sa seua memoria aquella fadrineta així com la va veure sa primera vegada, filant amb una filoa d’or an es portal de ses casetes blanques, amb ses ones an es seus peus que li feien festa; i aquí tots es seus bons propòsits s’en anaren en orri, es seu seny quedá térbol, i una força contra la qual va creure que no hi valía posar peu fiter, el se’n va dur per avall p’es tombant d’aquells pujols i muntanyoles tot-dret a ses casetes blanques; i no s’aturá fins que hi va esser devant, i va haver vista sa Fia del sol i de la lluna, que filava amb sa filoa d’or a sa carerra, just devora s’aigo.
Si garrida i gentil l’havía trobada s’altre pic, molt més la hi trobá ara. Tal fonc es seu astorament com la se va veure devant, que romangué ferit-l’ha, sensa poder donar passa, tot embabaiat.
Sa pitxorina s’en tem, i ja l’ha escomès.
—¡Senyor Rei! ¿Vossa Reial Majestat per aquí altra volta? ¿I quin vent l’ha duit? Com se campa? ¡Vaja, que s’acost… que s’acost, i seurá, maldement no més sia una estoneta. Això no vol dir que, si hi seu molt, no em faça més pler.
Li treu una cadira, ell s’asseu, i ella ja torna pendre es filar, rallant p’es colzos, i dreta com un fasser, just an es cantell de sa tenaça, fila qui fila, i venguen agüiers i més agüiers, tan bons i llargs, que cada pic es fus, cuidant estellar-se fent sa ballaruga, amb so tenrum fería ses ones.
Assetsuaixí, sensa voler o amb dret seny, li dona sa vogada tan forta, que li cau dins mar.
—¡Aquest beneit de fus! diu ella a on s’en ha hagut d’anar a pegar un capficó?
—¿I ara com e-hu farás? diu el Rei.
—¡Jesús, que d’aviat será fora! respòn ella, i pega crit:
—Guinaveteta, vina me taiarás sa maneta, perque m’ha d’anar a treure es fuset que m’es caigudet a la mar.
Encara no hu va haver dit, com s’en vé volant sa guinaveta, i zas! li taia sa má; sa má pega capficó dins s’aigo i al punt surt amb so fus, pren sa fua cap an es braç, tocá, i romangué confegida com si mai l’haguessen taiada, i la dona seguí filant i rallant lo meteix d’un cadellet de molí.
El Rei se mirava tot allò amb uns uis que li cuidaven a botir, com un encensat, sensa un fil de roba que li tocás sa pell.
Ella li va fer ofertes de beure i de berenar, però ell les tenía a ses soles des peus an aquestes ganes: lo que ell volía era que li digués lo que havía nom, de quines gents venía, qui era son pare i sa mare. Bé n’hi va fer de preguntes i re-de-preguntes; però no li pogué treure més paraula que aquesta:
Ma mare es blanca, mon pare es ros!
No hu aclariría de qui som fia,
sía el que sía,
fos el qui fos.
I amb aquest sò l’enterraren, vui dir, amb aquestes claricies s’en hagué de tornar el Rei hora-baixa de tot, com acabá de veure que es demanar i gremoletjar era ben per demés.
Quant arribá an es caçadors ja feia fosca negra, i los troba que el cercaven com a rabiosos. S’espitxa amb ells a ca-seua amb un cap com una ferrada.
Tot-d’una que veu la Reina, li conta sa passada que li havía succeïda.
—¿Per això tanta cosa? diu la Reina, com el sent. Jo també hi vaig a fer-ho.
—¿Tu? diu el Rei. ¡E-hu es verd es juveverd!
—¡No, ell será ben madur! respòn sa bajana.
Sa seua cambra tenía una finestra que mirava a mar: pega grapada a sa primera filoa que veu, la enserrega tropell tropell, pren es fus, se posa devora aquella finestra, i ja es partida a filar, fila que fila. No li sortía cap agüier condret, es fil tot eren primarells, regruixos i berrugues, es fus no se volía ballugar dins esseus dits. Com troba que era hora, pataplum! el tira amb tota sa força dins mar, i pega crit:
—Guinaveta, vina a taiarme sa má, que m’ha de treure es fus, que s’en es anat a fons.
Sa guinaveta no se va moure.
—¡Guinaveta dic! torna cridar la Reina, ¡vina depressa!
Sa guinaveta no la s’escoltá.
—No hi ha remei, diu la dona: tot vol cremar-hi oli. Es es primer pic que li man feines, i encara no la tenc criada.
I ¿que fa ella?
Se’n va, pren sa guinaveta, i se taia una má; pero ja no la tira dins aigo, perque va perdre el mon de vista, caigué estesa com un tronc, i sang i més sang. N’hi sortía un broll esglaiador i al punt feu una bassa que abrigava un parei de passes.
Allá dins la trobaren més de mig morta a sa mesquina. Si no la s’en duen ben depressa dins es llit i no li estanquen ses venes, colava la vida, allá meteix.
Sa ferida li prengué tan malament, i s’aficá tant dins es cap es no haver sabut fer lo que havía fet sa fadrineta de ses casetes blanques, que se posá a no tastar res, se va fondre se va fondre, i un desmai la s’en dugué, i tot-hom ¡plors i descapdell!
***
Des cap d’un any es nobles de la Cort se tornen presentar an el Rei, i li digueren:
—Senyor Rei, Vossa Reial Majestat ja hu veu, ja tornam estar enrocats. La segona senyora Reina, al cel sia ella i tots los morts, mos ha feta sa meteixa passada de sa primera; s’es morta sensa deixar-li cap fii que puga dur sa corona com a Vossa Reial Majestat, Deu li do molts d’anys de vida, li sia arribada s’hora; i que qualque dia li arribará, no hi ha que posar-hi duptes, perque ja’s sab: per llarg o per curt, mos ne toca una per-hom, i no tenim que brancatjar. Per això, que mos ho perdón si tornam a enfadar-lo: Vossa Reial Majestat ha de veure per que hu feim. Sa questió ès que se toma fer precís que se cas. Així no hi porem estar; perque la mort i la vida Deu la té, i com sempre hem de fer es comptes demunt es mal, si Vossa Reial Majestat, Deu no hu permeta, faltava, i no deixás cap infant ¿què sería de noltros, què sería de tot es reinat, sensa un rei que mos comandás, que fes justicia a tot-hom, que anás ajuda an es petits, que capturás es dolents, i mos fes fer un còs a tots cuantra es nostros inimics? Senyor Rei, e-hu faça per amor de Deu i per amor de sa Mare, que trii s’al·lota que més li agrat, i que se cas abans de mès raons, que Deu ja diu: aide’t i t’aidaré.
El Rei així meteix trobava que havien pensat bé, pero com ja estava renegat a no casar-se si no era amb aquella fadrineta de ses casetes blanques, i sa pitxorina no li volía dir qui era son pare ni sa mare, l’homo se veía estret de tot. Estava lo que se diu empenyalat: ni poría passar envant ni enrera ni per cap vent, ni poría estar aturat; si movía un peu, pegava dins un fondal esglaiador, sensa fons; si no’n movía cap, el s’en havía de dur per força un pur desaire. Es nobles l’estiraven per que se casás, i no tenía més remei que casar-se. Ell, sensa fer un desbarat que li costás perdre es viatge per a sempre, no se poría casar en no esser amb aquella fadrineta; pero sa gran traidora no li volía dir de qui era fia, i ell, que no hu hagués aclarit, per cap vent del mont s’hi poría casar, perque tothom s’alçaría contra ell, i tendría males hores ferm.
Després de pensar-hi molt, va resoldre anar-se’n a ses casetes blanques i no tornar que no hagués aclarit allò que es no sebre-hu el capturava tan fort.
Dit i fet, pren un cavall, i ja es partit cap allá, pensa qui pensa com s’en desfaría d’aquells trumfos. Quant devallava ses muntanyoles de sa plaja, va dir:
—Ja hi som demunt, i encara no sé finis finis de quin enginy m’he de valer. Tornar-le-hi demanar tot-dret, es per demés: prou m’ha fet tocar amb ses mans que no hu vol dir. Si no me valc d’altres medis, m’en hauré d’estrènyer es cap… No res, ja sé que faré: com tots ets abres i herbei de per aquí duen tanta toria, tanta esponera, m’amagaré un troç lluny de ses casetes, que jo la veia a ella i ella no’m veia a mí. En veure-la que surti se fa gens enfora, jo m’en hi entr, m’amac dins un auberjó qualsevall i allá ja traçarem es pla de batalla. De totes maneres ¿tan desgraciat seré, que no puga arribar a cap claricieta, sobre sa nissaga d’aquesta gran traidora?
Al punt va esser devora ses casetes; havía deixat es cavall, enrera, mirava ben arreu si la veia guaitar per cap finestra o portal… No la veu lluïr en lloc… s’amaga dins un remolí ben espès de pins, sibines i ciprells; i ell veia tot lo que se feia a ses casetes, i de ses casetes no el poríen veure a ell.
Allá s’estigué hores i més hores, sensa afinar fressa de res. No hi havía cap porta tancada, tot estava ben esbadellat; pero no guaitava en lloc aquell diantre de fadrineta que li torbava tan fort l’enteniment.
—¡Sabs que havía d’esser morta! pensava entre sí meteix. ¡Sabs que s’en hauría d’esser anada! Pero no, tot está ubert de pint-en-ample, just com ses altres vegades. Si hi hagués altres habitants, sempre hauríen feta mica de mudança a part o banda. No, es cor me diu que no ès morta, que ès viva, i que ès aquí…
Debanant fil d’aquesta manera, se fa mig-día, se fa mitjan cap-vespre, se fa hora-baixa… L’homo ja perdía es coratge de tot de poder entrar d’amagat dins ses casetes, quant assetsuaixí la veu que surt demunt es portal, polida i xelesta com s’auba, i que pren arenal, més lleugera que una titina, un cop ran ran de s’aigo, que ses ones, com veníen, li remuiaven es peus; un cop fent-se’n enfora per demunt aquella arena tan neta, tan blanca, tan fina, aont no se veien més petjades que ses seues i ses tavelles que es vent e-hi feia, just onetes conglaçades. Per allá la dona cercava copinyes, cornets, sipies i pedretes llises d’aquelles tan garrides que se fan per ses plajes.
Com el Rei la veu tan entretenguda amb això, surt falaguer de dins s’amagatai i ¡de puntes cap a ses casetes! S’en hi entra, i s’enfonya dins es rebost, derrera un parei d’aufabies d’oli, més arrufat que un eriçó.
Ella no es va tèmer de res. Com començava a fer fosqueta s’en torna a s’alberg: pren sa filoa i es fus, i hala fila qui fila, sensa perdre cala mai. Passa tota rabenta la Corona i un enfilai de pare-nostros a un sens-fí de sants; i el Rei que la sentía, i deia derrera, pero ben petit ben petit, que es collaret de sa camía no el sentís, quant-i-més sa fadrineta; i no es bategava, pensa qui pensa com s’ho faría per sortir-ne en bon nom de tal marruell.
Ella com se va esser senyada, diu.
—¡Verge santíssima des meu cor! ja será hora de fer es sopar. Hala si en sortim: —Carbonet, pose’t dins es fogonet.
I es carbonet pega enfuita de dins sa carbonera, i tot-dret dins es fogó, i diu:
—Senyoreta, ja hi som.
—Armolletes i palateta, diu ella, descolgau es foquet i duis ses brasetes demunt es carbonet.
I ses armolles i sa pala ja están abordades an es foc colgat, i tric! tiren ses brases demunt es carbó, i diuen:
—Senyoreta, ja les hi té.
—Ventadoret, diu ella, venta depressa an es fogonet, fins que estiga ben encès.
I es ventador ja es partit treca-trec! treca-trec! que cuidava a fer ui, venta qui venta. Al punt va tenir es carbó que feia flamaradeta, i diu:
—Senyoreta ja está.
—Greixonereta, diu ella, pose’t demunt es foquet; i tu, setrieta, aboca dins sa greixonereta oli fins que estiga bé; i tu, guinaveta, taia es grellet, es juvevertet, un parei de tomatiguetes, un pebret, estorfeia una cabeceta d’ais, i pose-hu tot dins sa greixonereta; i tu, cuiereta, remene-hu fins que haja sofregidet bé; i tu, saleret, deixe-hi caure sal abastament. ¡Alerta que no n’hi caiga massa!…, que fa tornar ximples, i no convé esser-ho.
I heu de creure i pensar que encara no hu va haver dit, com sa greixonera ja se posa demunt es foc; i s’en vé tota mesa sa setría, i hi tira un bon raig d’oli; i se presenta tot xarpat es saler, tomba un poc, i hi deixa caure sal que benetjás. Mentres-tant sa guinaveta taia es grell, es juveverd, tres tomátigues, un pebre vermei ben cruixent, pega cop amb so mánec demunt sa cabeça d’ais, l’estorfeia ben estorfeiada; i, hala viatges demunt sa fuia cap a sa greixonera! i, fins que le hi tengué tot, que sofregí; i sa cuiereta ja hi acudeix, i ¡bones remenades an es sofrit per que no se cremás!
—Senyoreta, ja está! diuen tots com e-hu han fet.
—Idò tu guinaveteta, diu la dona, torque’t, i llesca ses sopes dins un plat; i ¡alerta! primes les vui. Bé hu sabs que no som afectada de tascons.
Sa guinaveta s’aixugá bé a un cányom que hi havía ben net, penjat per un cornaló a un clau, i ja es partida a llescar sopes, i les feia que claretjaven, just neules.
—Senyoreta, diu sa cuiera, es sofrit ja está bé.
—Idò tu, gerreta, diu la dona, aboca dins sa greixonera s’aigo que s’es mester.
I a l’acte se presenta sa gerra, tota resolta, i, rrreee! aboca s’aigo que li havíen comanat, i s’en torna dient:
—Senyoreta, ja está abocada.
Aquí sa guinaveta crida:
—Senyoreta, es plat ja es ple de llesques.
—Idò tu, platet, respon ella, aboca ses sopetes dins sa greixonereta, i ¡alerta a vessar-ne cap!
I es plat, tot generós pren el vol cap a sa greixonera, i com es ben a s’en-dret zas! se gira demunt devall, i totes ses llesques, plaf! peguen dins sa greixonera; i no va fer cap esquitx ni va vessar res.
I sa cuiera que feia sa viona de tot pitjant i ationant ses llesques a fi de que se compartissen i se componguessen bé, i feia pujar es sofrit.
Mentres tant sa Senyoreta diu:
—Hala, tauleta, pose’t a’s mig; tovaietes, esteneu-vos-hi demunt; platet, cuiereta, forqueta, guinaveteta, olivetes, taçonet, capsaneta, torca-boquets, posau-vos allá on vos pertoca.
I tot-d’una sa tauleta se posa a’s mig, i ja s’hi estenen ses tovaies, i compareixen, volant com estels, es plat, sa cuiera, sa forqueta, sa guinaveta, es platet de ses olives, es taçó, sa capsana i es torca-boques; i tots se posen allá on los pertocava.
—Senyoreta, ja hi som, diuen ells, mentres sa cuiereta crida:
—Senyoreta, ses sopes ja están bé.
—¡Hala idò! diu ella, greixonereta, pose’t demunt sa capsaneta, i farem vía, que bona talent duc.
I sa greixonera, glec glec! s’alça des foc, i no s’atura fins que s’asseu demunt sa capsana, i diu:
—Senyoreta, quant tenga gust.
Aquí la dona deixa sa filoa i es fus, diu es pare-nostro a Sant Francesc, que mos don el pa de cada dia, i ses tres Ave-Maríes: se senya, se fa plat; i hala qui hala, bones bossinades.
—Poalet, diu ella des cap d’una estona, du’m aigo fresca.
I es poalet pega capficó dins sa cisterna, surt ben al raset, i se planta demunt sa taula.
Ella beu, acaba de sopar; i ja torna pendre sa filoa i es fus, i hala fila qui fila, dreta a’s mig de la casa; i venguen uns agüiers d’una braça i es fus que cuidava estellar-se fent sa ballaruga.
I el Rei que estava arrufat derrera ses aufabies, sensa sebre que s’havía de fer, tirant plans i més plans, pero tots esguerrats, que es millor no valía un gafet ni una güia escossada.
I sa senyoreta fila que fila, sa més descansada del mon, esperant que li vengués sa sòn, ¡no n’hi venía.
Sa llantieta al punt comença a fer mala cara, i exhala aquesta veu:
—Senyoreta, m’apac!
—Setrieta, diu la dona, posa oli a sa llantieta.
Aquí el Rei s’aixeca, sa setría estava demunt aquelles aufabies, i l’agafa amb ses dues mans.
—Ara hu veurem si n’hi posara! diu ell, i la tenía ben estreta. ¡Ja será el dimoni si n’hi posa!
Ja hu crec que sa setría no se va moure.
Sa llantia al punt torna dir:
—¡Senyoreta, m’apac!
—¡Setrieta! respon la dona, ¿no t’he dit que posasses oli a sa llantieta?
—Senyoreta, me tenen! va respondre sa setría.
—¿Te tenen? ¡Vaja, deixa ses berbes per una altra hora! ¡Fé via!
—Senyoreta, m’apac de tot de tot! clamá sa llantia, amb una veu que casi no la sentíen.
Com sa senyoreta veu allò, ella que tenía un genió com a foc, se crema de tot, i pega crit:
—¡Setrieta! ¿no t’he dit i re-dit que posasses oli a sa llantieta? ¡¡¡Com som FIA DEL SOL I DE LA LLUNA, que, si venc, en faré una!!!
Com el Rei sent allò, ja ha amollada sa setría, surt corrents de dins es rebost, se planta devant ella tot xaravel·lo, i diu:
—¡Aquesta paraula em basta!… ¡aquesta paraula esperava de sa teua boca!… ¡Ja sé de qui éts fia! ¡Ara em puc casar amb tu! ¡Si me vols, digue-hu: i, com més prest, millor!
Ella va dir que sí, i el Rei cuidá a perdre es seny de gojós i content.
—No res, diu ell; tu espera’m aquí, i ara meteix m’en vaig a ca-meua a enrengar la cosa, i demá vendré amb tot s’acompanyament per menar-te’n, i se fará s’esclafit.
¡Que l’havía de capturar sa fosca an el Rei! s’en anava tan peus alts, que amb cada passa feia un destre: arriba an es cavall, hi pega bot, i de d’allá cap a ses cases. Va fer aixecar tot-hom, va cridar tots es nobles de la Cort, los diu que ja té s’al·lota que li agrada; que es… sa Fia del sol i de la lluna, sa cosa més garrida, aguda i gentil que enteniments d’homos se puguen imaginar; ¡que se facen tots es preparatius per anar-la a cercar i fer ses noces lo endemá meteix.
Així hu feren. Lo endemá el Rei i tota la Cort s’en anaren a ses casetes blanques d’aquella plaja. Trobaren sa Fia del sol i de la lluna demunt es portal, i, com la veren tots quedaren amb un peu alt. Tots deien que no n’havíen vista cap mai de tan garrida, ni era possible que n’hi hagués una altra que li arribás de cent llegos.
Menaven un cavall blanc per ella, amb tot s’ensellament de plata, or i seda. Amb un bots hi posá demunt; i, costat per costat del Rei, partiren amb tota s’acompanyada, que cuidaven a treure-se ets uis, mirant-la-se i fent exclamacions. Per allá ont passaven, com ja havía corregut per tot sa notícia de sa galania i gentilesa mai vista de la Reina novella, se despoblaven ses viles i ciutats, i tot-hom s’abocava, i si empenyíen, i feien ones per poder-la veure bé i contemplar-li d’aprop totes ses perfeccions. I la se cuidaven a menjar amb sa vista, i li tancaven es pas, i no hi havía que dir-los res ni comanar-los que fessen amples; i tot-hom clamava:
—¡O que hu es de garrida! ¡O que hu es de bella dona! ¡Gros mos ho havíen fet, pero encara no havíen dit la mitat de lo que es ella! ¡Quin possible es no embabaiar-s’hi devant aquesta cara seua! ¡Bon gust té es nostro Rei!
Tanta era sa gent que s’abocá, i tan poca via pogué fer s’acompanyada, que, com arribaren a ca-el Rei, ja feia fosca negra; i hu trobaren tot encès, que es llums se tocaven per tot, i aquell grandiós casal com que hagués de fer flamada.
Idò bé: tot-d’una que hi entrá sa Fia del sol i de la lluna, costat per costat del Rei, tanta claredat deixava anar sa seua cara, que tots els llums que hi havía s’aturaren cop-en-sec de fer claror, lo meteix que si los haguessen trets defora al fi del mig-día.
No vos dic res el Rei com devía estar, i es crits de ¡visca!, i es bots i ses mans-belletes que tot-hom feia: cuidaren a tornar boigs.
Tot ja estava a punt de pastora mia, i lo en demá dematí se va fer es casament, i llavò ses noces. El Rei convidá tot-hom, i menjaren i begueren fins que se pogueren aguantar. A-les-hores s’armá un ball d’allò més vitenc, i sa ballera fou un mal que se prengué, ballaren fins a la mala-hora.
El Rei y la Reina arribaren a tenir una partida de fiis, lo més avenguts i galanxons, visqueren anys i més anys lo més a-pler i amb santa pau amb tothom; i, si no se moriren, encara son vius. I al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torre Nova, Janer 1896.