Des de el meu humil punt de vista, Josep Lluís Pons i Gallarza es el poeta mes rellevant de la renaixença a Mallorca. Vingut del continent, fill de pares mallorquins, exercí de docent al Institut Balear, on fou professor entre d’altres de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Maura. Casi res.
L’olivera mallorquina es probablement el seu poema mes conegut. El simbolisme del paisatge ens farà venir al cap El Pi de Formentor, i es que costa molt poc caure rendit a la inspiració del paisatge de la nostra terra. L’estrofa final es una apoteosi magnifica que donara pas a l’època mes gloriosa de la literatura mallorquina.
Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perduts sols l’esperança.
Ton delicat fullatge
que sota el cel blau l’embat oreja
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verda i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta, pel vent l’arrabassada estella.
Quan jove i vincladissa
creixes sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
L’àrab i sa mainada
respirant – ne tes flors pel maig sortien
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.
Ah, quin dol, escoltant – ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tots brots, donant – ne
empriu a l’host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí, amb l’infant més xic estret als braços.
Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les bruies tendres
i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.
Com reposava, a l’ombra,
deslliurant lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!
I de son puny volant-ne
lo manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant-ne
i els tendres cims dels branquillons vinclava.
Quan era una alta ermita
aqueix claper de trossejada runa
lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.
Al toc del monestiri
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son de deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
i amb flaviol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.
Mentre l’ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de t’eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara,
tu sobre el blau penyal romandràs viva.