Aquesta és la primera de tres parts de la gran poesia èpica de Miquel Costa i Llobera, La deixa del geni grec. La poesia ens narra les desventures del rapsoda Melesigeni, capturat a Mallorca junt amb altres navegants grecs que feien ruta cap a la península. El seu destí, el sacrifici.

Costa i Llobera construeix un personatge, Nuredduna, que ha arrelat tant dins la nostra cultura, que a alguns sorprèn que fos invenció del gran poeta pollencí.

El present text, extret del llibre Liriques, de 1923, difereix lleugerament del text que apareix a Tradicions i fantasies de l’editorial Moll al igual que el que surt a la Poesia Completa publicat per El Gall Editor. 


 

«Cabirs qui de la terra viviu en les entranyes
covant tresors o saba que fa reviure el camp,
arquers de les altures que desparau el llamp,
genis del bosc ombrívol, del mar i les muntanyes,
ombres de nostres avis, terror de gent estranyes,
rebeu ja el sacrifici, que grat a tots s’escamp!

«Beveu, o Déus! La tribu que a beure vos convida
vos vessa sobre l’ara més rica libació…
Si us plau la sang calenta del bou o del moltó,
molt mes la sang humana de més costosa vida.
Vostre ira s’hi sadolla, i en sacietat oblida
l’ofensa i la venjança… De sang brolla perdó!»

Aixi cent veus cantaven a chor sota el ramatge
de la sagrada alzina; i amb majestat salvatge
se dilatava el càntic pel bosc i per la nit.
Per entre focs de teia, cent joves tot seguit,
formant guerrera dansa, voltaven la gran soca
de l’arbre antic de dies i el gran altar de roca.
Colrats, fornits i àgils, vestits de rasa pell,
cenyida al cos la fona de triplicat cordell,
portant elms amb cimera crestada, a on domina
la ploma de milana o d’àguila marina,
lluïen noves llances i nous escuts d’aram,
que a preu d’esclaus hagueren d’uns mercaders d’Hiram
que feien proa a Tarsis. Amunt, cap a les rames,
ja el foc sagrat alçava fatídiques les flames
pel sacrifici, sobre l’altar del talaiot.
Prop de l’altar ciclòpic estava el sacerdot
de llarga cabellera i barba, que en blancura
la llana li vencien de l’ampla vestidura,
amb verd-obscur fullatge d’alzina coronat.
Robust en sa vellesa, de l’arbre venerat
tenia tot l’aspecte, hieràtic, impassible,
per dominar en calma solemne tot lo horrible.
Vuit sacerdots ministres servien al gran vell.

Gentil i consirosa s’asseia davant d’ell,
a un feix d’herbes sagrades, collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví…
Cenyia-li la testa un tany de romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera,
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera.
La vesta li estrenyia pel cos un cinturó
de bàrbara riquesa, i un afilat falço
d’argent sobre sa roba lluint, feia a la vista
llambreigs de mitja-lluna serena, però trista.
Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres
dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après
de les antigues Sagues tot l’art dels sacrificis
i d’herbes remeieres, de somnis i d’auspicis.
Ella guardava els himnes, i les tradicions
del poble, i en nous càntics li deia visions
a on una llum nova pels cors apareixia…
Flor de sa raça, n’era la verge poesia!

Al peu de la gran soca lligats, immòbils, muts,
dotze catius estaven en tristes actitutds
de víctimes futures. Amb llur vestit i traça
del bell país hel·lenic mostraven bé la raça.
Grecs eren de les illes airoses de llevant
qui, cap a l’ampla costa d’Hespèria navegant,
havient fet escala vora la platja bella
de Bócchoris, colònia de Boken-Rau novella,
des d’on sa llei donava d’Egipte vencedor
a les tribus de Clumba, la Balear major.
Tot just aquella tribu, no encara dominada,
allà els havia presos enmig d’una emboscada
quan ells, costejant l’illa, d’un cap al bell abric
eren vinguts en terra com en país amic,
deixant sobre el navili llur forta companyia.
Així ells, ja en l’espera cruel de l’agonia,
ulls baixos, fora queixes, com a valents escau,
giraven vers la pàtria record trist i suau
i de la llar sentien més forta l’enyorança.

Entre ells hi havia un jove gallard, com a semblança
del Déu fill de Latona, l’Arquer amb lira d’or.
Melesigeni es diea, i estant ell a la flor
dels anys, duia amb les armes, tot just allà rompudes,
la lira dels rapsodes. Sobre les cordes mudes
crispava ell per estones la mà forta i gentil.
Veient-ho un d’aquells presos, més vell i més tranquil,
llavors li va fer seya, dient: –Melesigeni,
si tu de l’alta musa retens encara el geni,
per què no cantes ara nostre mortal adéu?–
S’incorporà el rapsoda, i present a l’entorn seu
vibraren d’un preludi les notes encantades.
En va tronaren contra les veus avalotades
de tota aquella tribu, puix des del talaiot
la verge Profetissa, manant-ho el Sacerdot,
féu signe de silenci. Callà tothom, i pura
la veu de l’alt rapsoda sonà per l’espessura.

«Adéu, pàtria dels hèroes, país de l’harmonia!
Adéu, casal i pares, germans, amics, parents!
Adéu, llum viva d’Hèlios, esplèndid rei del dia,
terres on tota raça d’homes parlants se cria,
mar de remors sens nombre, dolç aire dels vivents!»

«Adéu!… Per mars i terres, seguint carreres vanes,
aquí a trobar vinguérem nostre final prescrit,
segons la trama fosca d’aquelles tres germanes
qui los destins cantussen filant vides humanes,
les velles Moires, filles de l’Èreb i la nit”.

“O Clumba! en tu no crèiem trobar-hi sort tan dura,
al veure ocm sorties d’un mar i un cel tan blau
com els de nostra pàtria, i en roques i verdura
com una de les Cíclades mostraves ta figura,
ai! com la santa Delos somrient a nostra nau.”

“Tes ones me semblaven deport de les sirenes,
tos camps com els de la illa on el diví Odisseu
dins un alberg de nimfes quasi oblidà ses penes;
i veia ja en tes costes asprives i serenes
l’ocult palau de Tetis, les coves de Proteu.”

“A Bòcchoris, la vila dels Keptes ben fundada,
d’una colònia nostra somniava ja el nou mur…
Mes, ai! sort ben diversa nos era aquí guardada
en mas d’aquesta tribu, de Cíclops engendrada,
que habita munts de roques per dins del bosc obscur.”

“I veu’s aquí que enfora dels himnes de victòria
avui nos precipita la Mòira més cruel
al regne de les ombres, sense deixar memòria…
Almenys allà poguéssem cantar l’antiga glòria
dels hèroes morts, qui vaguen pel camp de l’Asfodel!”

Així cantà el poeta. La tribu allà, escoltant
sens entendre, bevia les ones d’aquell cant,
com l’herba seca i aspra que beu pluja novella.
Mes, com la tendra rosa boscana, que en poncella
patia set, queixant-se’n al cor del sec estiu,
per fi, banyada en pluja, inclina el cap i viu;
així també llavores la verge Nuredduna,
caigut lo front bellíssim de cabellera bruna,
un nou encant bevia del càntic no comprès…
I sobre la figura tan noble d’aquell pres
fixant ella la vista, pietosa i admirada,
d’un novell món esplèndid sentia revelada
la vida, del rapsoda semblant a un immortal.

De sobte el vell jerarca va fer una senyal,
i alçant-se Nuredduna brandà la falç lluenta.
Llavores començava la immolació cruenta.
Sonava un corn sinistre. Parelles de guerrers
de peus i mans lligaven a terra els presoners,
portant-los a la per fatal del sacrifici.
Ja el vell deia amb misteri breus mots, i llur servici
prestaven sos ministres, i ja el primer catiu,
dada la sang, cremava sobre el sagrat caliu.
Llavors la profetissa, que amb el seu vel de llana
solia el cap cobrir-se davant la mort humana,
se descobrí, i al caire més alt del talaiot,
amb l’actitud resolta de qui callar no pot,
alçant al cel los braços desnús i la mirada
d’uns ulls a on llampega l’encant d’una inspirada,
axí parlà: –Sentiu-me, ministres i guerrers!
Precís és que aquest jove cantor dels estrangers
aqui la sang no vessi. Per víctima escollida
el Déu Ignot vol ara que l’entreguem en vida
allà dins la gran cova, son temple misteriós.
Allà en dies d’angústies un poble temerós
penetra per dexar-hi sa víctima més pura…
Deixem viu aquest jove dins la caverna obscura–

No bé acabà la verge, que un home malaltís,
d’ulls fondos, que li lluen entre pelatge gris
com a calius de brasa dins carbonissa i cendra,
digué: –La profetissa tal volta és massa tendra,
i el Déu que l’ha inspirada pot ser la compassió.
Les tribus no se troben en temps de dar perdó
avui que tota l’illa sotmeten gents estranyes,
avui que sols ja resten en mig d’eixes muntanyes
aquestes roques lliures per nostre foc sagrat.
O tribu de l’Alzina, no vulles pietat!–

Al so de tals paraules, sorgí el gran vell: –Qui posa
sospites en la verge sagrada, que ha descolsa
la voluntat divina? Jo vull que aqueix catiu
per Déu de les cavernes reservat sia viu…
Bé prou allà li espera més espantós suplici,
i així més acceptable serà aqueix sacrifici.
Honor a la donzella, que flor és de ma sang!
Qui diu un mot contra ella, m’escup al cabell blanc!–
Regnà dins la gentada silenci de respecte,
i baix del vell altívol de venerable aspecte
les testes inclinaren ministres i guerrers.
Mentres arreu finien els onze presoners,
tot sol Melesigeni quedava, i no sabia
ni entendre lo que deien, ni veure qual seria
la sort que li esperava; més esperà la mort.
En tant, l’horrible càntic se repetí més fort,
se féu entorn de l’arbre l’aspersió feresta
i amb lo foc de la pira finí també la festa
quan de la mar pujava l’estrella del matí.

* * *

No encara era de dia i feien ja camí
per bosc, cap a les coves, al raig d’incerta lluna,
els sacerdots, les sagues entorn de Nuredduna,
els caps d’aquella tribu i, entre guerrers lligat,
l’harmoniós rapsoda, que anava desarmat,
però portant encara sa lira prestigiosa.
Vora la mar sortiren quan l’aigua remorosa
al primer bes de l’auba somreia amb sa blavor,
i somnioses boires, vestint-se de color,
a poc a poc s’alçaven, celístia matinera.
Seguien en silenci, seguien la ribera
per un camí de roques, passant per entre pins
i fent de pas alçar-se l’estol de corbs marins.
Quan el sol, roig i enorme, damunt la mar guaitava,
davant la comitiva sorgí la penya brava
del Cap Vermell, coberta de púrpura oriental.
Com un alberg titànic, al flanc d’aquell penyal
s’obria horrenda arcada que, oberta, pareixia
la gola d’algun monstre que riu engoliria.

Aquella gent cansada, pujant un aspre rost,
entrà per la gran boca, perdent allà tantost
la llum del cel i el vari renou de mar i terra.
Eterna nit callada… silenci fosc que aterra…!
L’espant com una llosa cobrí el jove abatut
quan de la llum del dia un últim raig perdut,
blavós, somort, tristíssim, per l’ombra se fonia
com la besllum darrera que un moridor destria…

* * *

En tant, enceses falles de roja resplendor
per graus ja descobrien aquell interior
de temple, qui demostra, replè de meravelles,
la mateixa art divina que el buit omplí d’estrelles.
Columnes d’alabastre de prodigiós bosell,
com mai sobre la terra n’esculpirà el cistell,
s’apleguen, formen pòrtics i vastes galeries
i sembla que allà esperen, com exornades vies,
un triomfal passatge de mítiques legions…
Majors altres columnes, sorgint de l’ample fons,
s’aixequen solitàries a tan suprema altura
que amunt se perd de vista llur pròdiga escultura
a on la llum no arriba de falles ni festers.
Riquíssims tabernacles i trones amb dossers
de filigrana, tendes d’esplèndid cortinatge,
estàtues revestides de pleguejant ropatge,
sepulcres, ares, ídols i monstres ideals;
tot quant inventarien deliris immortals
de més sublim bellesa i encisador misteri,
davall superbes voltes que el poder d’un imperi
tan sols no imitaria, tot forma una visió
que amb força sobirana rendeix l’admiració.
Allà té cort secreta la majestat augusta
de l’Invisible, i sembla que per idea justa
del seu poder, exposa trofeus sobre aquells murs,
dels enemics qui foren, dels enemics futurs.
Així per les cornises s’hi veuen en fileres,
teixides d’alabastre, les màgiques banderes
que cent i cent victòries pareixen pregonar.

* * *

En mig d’aquella cova sorgia un gran altar
sens ídol ni altre emblema, trossam d’estalacmita
sagrat al Déu Incògnit. Aquella era la fita
a on s’encaminava la llarga processó.
Davant l’altar caigueren en muda adoració
els sacerdots i sagues. Llavores Nuredduna
d’un ram de flors que duia collides a la lluna
ne féu una corona i en coronà el catiu
per víctima escollida, segons la llei prescriu
del Déu ocult. Un calze després li donà a beure
del poderós narcòtic que fa dormir i creure
visions consoladores, calmant el patiment.
Begué Melesigeni, com qui ja a tot consent,
rendit a l’infortuni fatal, i res espera.
Llavors l’encadenaren a l’ara, de manera
que no se’n pogués moure i, havent-lo assegurat,
deixaren-lo amb la lira suspesa a son costat.

En tant que Nuredduna la libació vessava,
la processó terrible de bell nou s’ordenava,
i a l’entonar un càntic, prenia son camí
cap a la llum oberta ia a l’horitzó sens fi…
I allà Melesigeni tot sol ja romania,
tot sol amb el silenci, la fosca i l’agonia,
tot sol, un plaç de vida més trist que tota mort.
A cada instant més fosca la veu del càntic fort,
a cada instant més pàl·lids aquells festers que teia…
En fugitives ratxes, ja es veia, ja no es veia
la processó, perdent-se per aquell bosc sagrat
de troncs de pedra viva… La mòbil claredat,
fugint, dava a les ombres un moviment de vida,
i monstres figurava que en negre estol sens mida
volant aletejassen entorn del jovencell.
Així les meravelles del lloc eren per ell
com una immensa tromba d’horror que l’abismava.
I quan, perdent-se enfora, per fi se dissipava
fins aquell últim rastre de veus i de claror,
sentí Melesigeni l’impuls d’extrem furor:
saltà, mes va aturar-lo dringant l’aspra cadena
que els peus li engrillonava. Llavors amb sa veu plena
llançà a les ombres mudes un crit, horrible crit,
que fou amb veu d’escarni per l’eco repetit.
Després tancà ssa boca desesperat mutisme,
i sols pogué sentir-se pel fons d’aquell abisme
l’eterna gota d’aigua del degotís plorós,
qui compta el pas dels segles i el fa més esglaiós.

Part II
Part III