Això era i no era… Bon viatge faça la cadernera. Un aumut per voltros, i per mi una barcella…
Heu de creure i pensar que una vegada hi hagué un pare que tenía dos fiis, i era tan pobret que, com estava per a morir, los crida, i los diu:
—Fiis meus, voltros e-hu veis, no vos puc deixar doblers ni terres, perque no’n tenc; però així meteix vui fer testament, i vet-aquí lo que vos deix: vos deix aquest consei: guardau-vos sempre de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig.
Aquell homonet se va morir (al cel sía ell i tots los morts); i En Juan, es fii major, cansat de patir fam, un dia arriba a dir:
—Me’n vaig a córrer mon, a veure si trobaré gens de ventura; que es massa sobrat haver d’anar sempre gavatx buit.
Se posa ses cames an es coll, i ja es partit.
Camina caminarás, arriba a un torrent que venia ben gros. Afina una filera de passadores, i pren per demunt elles. N’hi va haver una que, en lloc de quadradenca com ses altres, va esser redona; e-hi posa es peu demunt, sensa recordar-se gens des consei de son pare; es peu li llenega, sa pedra redola, i ja me tengueren En Juan de copes dins es torrent, graponetjant per dins s’aigo, bevent a la vela. Gracies que va sebre nadar; si no’n sab, es torrent el se’n hauría duit.
—¡Mal viatge sa pedra redona! digué com va esser sortit. I no es que mon pare no m’ho deixás ben estirat an es testament que’m guardás d’aquesta casta de pedres.
Estava tot xop, se treu sa roba, l’estén an es sol, i aixuta la se torna posar, i e-hu dona a ses cames de bell nou i de d’allá.
Camina caminarás, des cap d’un parei de dies passa per devant ses cases d’una possessió.
E-hi havía a’s mig de sa carrera un canot, boca closa i d’un aspecte ben dolent. Es ca comença a acostar-se, cap baix cap baix. Es beneit d’En Juan li pegá una uiada i seguí es més descansat del mon; i deia entre si meteix:
¡Vaja quin animalot! ¡Ell e-hi ha ca i mig! Però té ses ombres mortes ferm. Per mi no més deu esser bo per esbutzar pans i buidar niarons.
Com acabava de dir això, sent tot-amb-u un renou d’ungles i una tenaiada feresta an es ventre de sa cama.
Era es canot, que li havía pitjat derrera; i com va veure sa seua bona, li pegá fua i clavada, i gira en redó cap a ses cases, com si res fos estat.
—¡Ai! cridá tot-d’una s’aubarcoc d’En Juan, girant-se derrera, i passant la vista des ca qui fogía a sa ferida qui ratjava; i de sa ferida qui ratjava, an es ca qui fogía. ¡Ai dic! I e-hu es estat aqueix dimoni que m’ha mossegat! ¡Mai li hagués pegat un llamp! ¡Ai dic! ¡Ai, que’m fa de mal! ¡Ai que la m’ha capolada! ¡Ja no caminaré pus! ¡Ai, Bon Jesuset meu i tots es Sants del cel! ¡Aí!
Ell se va haver de seure. Tenía es calçons esquixats i plens de sang; sa sang li regalimava raig seguit, i sa varca tota n’estava remui.
I li veien es forats des claus, i se sentia unes ponyides que li feien veure estels, i això que ja era prop de mig-día.
Afina un pou un troç lluny, i se’n hi aná, així com pogué, a rentar-se sa ferida. Dins un forat des coll des pou veu un niu d’aranya, se posa terenyina demunt ses clavades, s’ho ferma amb un troç de faldar de sa camía que se va esqueixar; i coixeu, coixeu torná prendre es bobiot.
—¡Ja es estada una bona passada aquesta! deia, fent sa llagrimeta. ¡I es dimoni feia es santo baixo! ¡Això que jo’l m’havía mirat, i hu’via reparat que no lladrava! Però ¿aont m’havía de creure que a les sordes me pegás tal estreta? I no es que mon pare no m’ho deixás ben estirat an es testament que me guardás de ca qui no lladra! No hi ha remei! ¡planetes que hem de córrer!
Camina caminarás, passava terres i més terres sensa veure ningú. Feia sa nit allá aont li agafava sa fosca, i manjava lo que trobava p’es camp. A la fi un día, hora baixet, colombrá unes cases de possessió.
—Aquí m’aturaré, diu ell, veiam si me donarán cobri per anit.
Com e-hi arribava, surt demunt es portal l’amo d’allá, que era un roig mal-pel, que, es veure’l no més, ja afartava.
—¡Alabat sia Deu! diu En Juan.
—¡Per a sempre! diu l’amo. ¿I aont tirau, germá?
—Me’n vaig a descubrir mon.
—I ¿que heu d’emperiolar?
—¡Fosca! Ja-hu veis. Som un pobre que no tenc aont caure mort, i he dit: me’n vaig a veure si trobaré cap ventura.
L’amo el se mirá bé, i tot-d’una ja va veure de quants de punts se calçava; i li diu:
—¿Que vos voleu llogar amb mi?
—Ja que hu heu dit, peguem-mos de barrina.
—Mos hi porem pegar; però abans te vui fer de present una cosa.
—Digau.
—¿Se conté veritat que es tractes son així com los fan?
—Sí que es ver.
—Idò si clovem sa barrina, ha d’anar amb aquests pactes; que has de fer tot quant te manaré, i just així com t’ho manaré; que es qui primer se penedirá de sa barrina, li han de treure un aixinguer[2] de s’esquena; i que, en cantar es mussol, sa lloga ha d’haver acabat.
—Bé, bé, va dir En Juan sensa pensar-hi gens.
Ell se pegaren de barrina, la feren i va quedar. Bé li costá des pebre. Aquell amo era es més polissó que es sol escaufava, i sa madona per lo meteix. Llogaven missatges amb aquests pactes, los mataven de feina, ells se’n volien anar; sols que no los haguessen de treure s’aixinguer de s’esquena s’afluixaven de sa saldada; en haver-n’hi qualcún de pel arreveixinat i que no se deixava cualcar, sa madona se’n pujava demunt es lledoner de devant ses cases, sabía escarnir es mussol de lo millor, l’escarnía, i l’amo tot-d’una deia:
—¡Ei, estornell! ¿Sents es mussol? Sa lloga ha acabat. Entregue’m es llençol, i si no te’n vas més que de-pressa, te prenc penyora.
I es missatge no tenía més remei que prendre ets atapins.
¡En bon amo era caigut En Juan!
Eren ses messes des sembrar. Lo endemá ben dematí l’amo el crida, li entrega es parei i dos sacs, de cortera cada un, i li diu:
—¡Hala’ veste’n an es sementer, i ja hi hauríes d’esser. I mira bé lo que’t dic. Has de tirar tota aquesta llevor sensa desfermar es sacs. I bé sabs quins son es nostros pactes: que has de fer tot quant te diga.
—Bé, bé, diu En Juan. ¿I que no hem de pegar una roegada així mateix?
—Pren un tasco de pa i una grapada de figues seques, diu l’amo, i no vengues a mig-día. Sa criada ja’t durá es dinar.
En Juan se posa demunt es parei; i menja qui menja, se’n aná cap allá ont li digueren que era es sementer.
E-hi arriba, descarrega es sacs, i diu:
—Però bé, ¿quin possible es fer lo que l’amo m’ha comanat? ¿Com he de sembrar? ¿Com he d’escampar sa llevor, si no puc desfermar es sacs? ¿Que se deu fer comptes l’amo que jo sia cap bruixot? Sobre tot, que sembr el dimoni, si no va a desfermar es sacs.
—¿Sabs que faré jo? digué, des cap d’una bona estona de sucar ets ais, per veure com se’n desfería d’aquells trunfos. Encendré sa pipa, i fumarem; i qui ha fet avui, fará demá.
Així hu va fer, i ben passat mitg-día s’entrega sa criada.
—¿I que dinau tart ferm an aquesta terra? li digué com la va veure.
—¿Tan tart trobes que es? respòn ella, i encara no veig que hages tirada gens de llevor ni hages fet cap solc? ¿O no més penses en s’enfornar?
—¿I com he de tirar llevor, diu En Juan, si l’amo m’ha comanat que no desfermás es sacs? Veiam tu que éts tan llesta, tire’n sensa desfermar-los! Sa lloga’t juc si la faç an aquesta proesa.
—Això no es feina meua. I sobre tot, te fosses mirat amb-e qui te llogaves i quins pactes te posaven a sa lloga. ¿Tirar sa llevor sensa desfermar es sacs, trobes gros? Escolta, idò, ses comendacions que l’amo t’envía; i m’ha dit que, si no el creus, sabrás qui es ell.
—¿Quines son aquestes comendacions?
—Ara les sentirás. Vet-aquí s’olla des cuinat, sa carabaça des vi i es pa. Idò l’amo ha dit que t’has de menjar es cuinat sensa destapar s’olla, i es pa sensa ensatar-lo per ses voreres, i t’has de beure es vi sensa treure es tap a sa carabaceta.
Com En Juan la sentí, badá uns uis com uns salers.
—¿Però quin possible es fer això? digué tot cremat.
—¡Arretgle’t! digué sa criada, i pren cap a ses cases.
—¡Te’n ho pots tornar, així com e-heu has duít! diu En Juan. ¡Te dic que te’n ho pots tornar!
Ell sa criada se’n torná, i En Juan que ja començasa a tirar asperges de bon de veres.
—¡Bona lloga hauré feta! deia tirant llamps i pestes. ¡Mal no hi hagués pensat a fer-la!
Es sol se va pondre, començá a venir sa fosca, i no tengué més remei que tornar posar es sacs demunt ses mules, i se’n aná tot mostii a ses cases[3].
Com l’amo el va veure, li diu:
—¿I que me tornes tota sa llevor? ¿No t’havía comanat que la tirasses?
—¿Però quin possible era tirar-la sensa desfermar es sacs? diu En Juan ¡Vaja quines coses que teniu! ¡Ell, segons veig, no hi ha qui habit amb vos! I ¿aont treu cap manar aquesta casta de feines? I ¿qui ha vist mai també, voler que me menjás ses faves sensa destapar s’olla, i es pa sensa ensatar-lo per ses voreres, i beure es vi sensa llevar es tap a sa carabaceta?
—Escolta, estimat, ¿i que no sabs quins son es nostros pactes? ¿No sabs tu que has de fer tot quant te diga?
—¡Idò manau coses fedores! ¡coses possibles!
—No res, no res, diu l’amo, com prou se varen esser escobletjats. Això vol dir que te’n penets d’haver-te llogat amb mi.
—¡De manera que me’n penet! I ¿qui no se’n penediría? diu En Juan.
—¡Ja’t tenim idò! ¡Ja’t pots llevar sa camia i ajeure’t de panxa, que t’hem de treure s’aixinguer de s’esquena!
—¡Això hu veurem! diu En Juan.
—¡Ara meteix! diu l’amo. Fa una senya an ets altres missatges, i ja hu crec que l’agarrotaren an En Juan, vulgues no vulgues, l’ajegueren de panxa dalt una banqueta, i zas! zas! amb una guinaveta de desxuiar porcs ben esmolada, se posen a treure-li trinxes de pell de demunt s’esquena.
—¡Ai! deia ell. ¡Ai dic! ¡Som mort! Ja no’n faré pus! ¡Més ne meresc per bestia que som! ¿Aont havía d’anar jo a llogar-me amb un homo roig? ¡Prou m’havía encarregat mon pare an es testament que me’n guardás!
—¡Calla! deia l’amo. ¡Si no calles, te desxuiam de tot!
—¡Fet a comptes, deien es missatges; ja que hi som, no hu deixem a mitges astes!
I En Juan que feia un escándol de crits, ais i remeulos; i un cop demanava misericordia, iun cop tirava raigs de flastomíes an aquells llocifers que l’escorxaven, i un altre cop les se tirava a sí meteix.
—¡Som mort! deia s’aubarcoc. ¡Ben guanyat m’ho tenc! ¡M’hagués guardat d’homo roig! ¡Som un ase! ¡som un porc!
—¡Per això t’escorxam! deien uns.
—I si no te desxuiam de tot, deien altres, será que tendrás bo amb qualque sant.
¿Que me’n direu? Ell n’hi tregueren de trinxes de pell fins que’n tengué gens demunt s’esquena.
Li posaren sal i vinagre per que s’assecás, i l’amollaren.
Pareixía que no s’havía de poder moure; però hu va fer de tot de tot, i se’n aná abans de pus raons, bufant com es moixos, i ben peus alts, per por de que no’l tornassen aplegar i li fessen seuvatge sa pell que encara li quedava.

En Bernat se cansá també de fer dijunis per força. Un dia alça es cap, i ja es partit, hala qui hala.
Camina caminarás, troba aquell meteix torrent, que també venía ben gros. Pren per demunt ses passadores; però, com afina aquella redona, diu:
—A poc a poc! Per qualque cosa m’he de servir des testament de mon pare. Me deixá dit que me guardás de pedra redona. Ven-taquí una. ¡Alerta idò!
Torna arrera, se posa a tirar pedres i pedres a s’en-dret de sa passadora redonenca, i aviat e-hi va tenir un claper que sortia a flor d’aigo.
Llavò passá casi peu aixut, i que havía de llenegar ell!
Camina camirás sempre cap envant, arriba an aquelles meteixes cases de possessió, i e-hi havía també defora es canot, que se mirava la feta, boca closa.
—¿Qué farem? diu En Bernat. Com no lladra aquest revel·ler, no pot esser cosa bona.
Veu un uiastre su allá, pega tirada a una tanyada ben revenguda, l’esporga ben esporgada, i ja es partit cap an es ca.
S’animal va veure es joc mal parat, i se’n entra ben depressa dins ses cases.
—¿I ara que és? diu es pastor, sortint demunt es portal.
—¡Que será, que será! diu En Bernat. Aquest ca, que pareix que s’agrada tant de garrotades com jo meteix.
—¿I que havía fet s’animal, per haver-li de pegar?
—¿I qui li ha pegat?
—¿Idò per que duis aquest venable?
—Per fer xicotines an es qui me’n vulga fer a mi. ¿Que no sabeu vos que val més sa qui guarda que sa qui cura?
Es pastor, com senti aquell rossinyol, s’enfonyá dins ses cases, i En Bernat va fer es seu cap envant, ben xelest i uis espolsats.
Camina caminarás, volgué la bona sort que topás a ses altres cases de possesió que havía topades En Juan, i que també sortís l’amo demunt es portal a veure qui era.
Com En Bernat el colombra, diu:
—¡Re cent nius! ¡Un homo roig! ¡I ben roig que és! Però ¡ell s’haurá d’enravanar fort, que’m safalc a mi! ¡Es testament de mon pare és que m’¡nteressa tenir bé dins es cap!
Mentres tant, s’acostava, s’acostava a l’amo.
—¡Alabat sia Deu! digué d’un troç en-fora.
—¡Per a sempre! diu l’amo. ¿I de qué anau, germanet, si no es massa preguntar?
—¿De que vaig? diu En Bernat. De veure si trobaré cap ventura. ¿No hauríeu mester cap missatge?
—Si-fa. S’altre diaça se’n aná un, i encara no n’he trobat cap que m’agradás. ¿Que te voldríes llogar tu?
—Si mos aveníem des preu.
—Idò peguem-mos de barrina.
S’hi pegaren, i la varen fer.
L’amo llavò va dir:
—Una cosa m’es passada per alt.
—Digau quina es.
—Idò que sa barrina ha d’anar amb uns pactes: que has de fer tot quant te manaré, i just així com t’ho manaré; i an es primer qui s’en penedirá, li han de treure un aixinguer de s’esquena, i llavò que sa lloga ha d’haver acabat en cantar es mussol.
En Bernat e-hi pensá una estoneta, i a la fi diu:
—Per sa meua part vaja per fet.
—Idò ja pots romandre, i començarás ara meteix.
—Idò sí, diu En Bernat.
Entrá dins ses cases, mirá bé tots es passos, portals i finestres, se posá a fer preguntes de mil coses a l’amo, a sa madona, a tothom qui veia.
Al punt los hagué sospesats a tots, i ja va sebre quants de graus feia s’aigordent de cada un.
Lo endemá dematí, l’amo el crida, i li sortí tot-d’una vestit de dins es sostre, i més xelest que un reietó.
—Mira, li diu l’amo. Vetaquí es parei i dos sacs de cortera de llevor. Veste’n an es sementer, i l’has de tirar tota, amb so ben intès que no pots desfermar es sacs.
—Bé, bé, diu En Bernat. Escoltau, l’amo, ¿I que vos sab greu si faç un poc espès?
—A mí lo que m’interessa es que me tirs tota sa llevor, però sensa desfer es sacs.
—No tengueu ansia idò. Sereu servit. ¿I que he de venir a dinar o el me durán?
—El te durán.
—Idò fins es vespre, diu s’estornell, i ja es partit.
Arriba an es sementer, posa es parei a sa arada; en lloc de llevar es sacs de dalt s’esquena de ses mules, los hi ferma ben fort, que no poguessen tombar, obr es trinxet que duia dins sa colga des calçons amb un correig, pega trinxotada a cada sac i cimada a cada mula, pren es mantí amb una má i ses corretjades amb s’altra, i ja es partit, canta qui canta, derrera es parei, que se’n anava de d’allá casi trot trot.
Havía fet un trau a cada sac, que hi poria passar sa má, i ja hu crec que de cada un queia un roi seguit de blat.
Com va haver fets set o vuit solcs, es sacs varen esser buits, però ben buits.
A força de solcs arribá a tapar un poc aquella blatada, i encara no eren les onze com ja va desjonyir, i se posa fuma qui fuma, es més descansat del mon.
Devers mig-dia s’entrega sa criada. Veu es sacs buits, i de dalt a baix des solcs clapes de blat ençá i enllá.
—¿I que has fet? diu ella, mirant-se es tu-autern.
—¿Que he fet? diu En Bernat. Lo que l’amo m’ha dit. He tirada tota sa llevor.
—¿I no has desfermats es sacs?
—E-hi som anat ben alerta. Mira-los-te; tu meteixa te’n convencerás.
Sa criada los se mira, i hu va veure que estaven sensa desfermar. No se’n poría avenir.
Per sortir des pas, se destira d’aquesta;
—No hu sé que dirá l’amo, en veure aquests solcs i aquesta sembrada.
—Bella basca’m dona lo que dirá o deixará de dir. Jo no he fet més que cumplir lo que m’ha comanat. Si no li acomoda, que s’hi mir més una altra vegada amb so manar feines. Però bé ¿i es dinar? ¿Encara no el m’has tret? ¡Vaja si el me treus, que ja sent córrer per dins sa panxa una partida de rates i ratolins.
—Veltaquí, diu sa criada.
I li treu una olla de faves, un pa i una carabaça de vi.
—Mira, diu ella: Lo que l’amo m’ha comanat que’t digués, que t’has de menjar ses faves sensa destapar s’olla, i es pa sensa ensatarlo per ses voreres, i t’has de beure es vi sensa llevar es tap a sa carabaça.
—¿T’ha comanat res pus? diu ell.
—No, diu ella.
—Idò, espera un poc i tu meteixa li porás dir si l’he cregut o no.
¿I que fa ell? Agafa es pa, amb sa punta des trinxet li lleva un poc de crosta de devall; a brancó se posa a ponyir-hi; i puny qui puny, començaren a caure miques i miques, i les feia pegar dins s’escudella, que era com un ribellet. Ell tant va arribar a ponyir amb so brancó i tantes miques va fer caure, que buidá tot es pa, deixant sa crosta rònega.
—Jas, al·lota, digué a sa criada, tirant-ii es pa buit, du’l a l’amo; que es segur que té bones dents, i fa vega de ses crostes, com no més vol que peguem a sa molla.
—Ara que tenim ses sopes fetes, diu ell, abocarem es cuinat.
Agafa s’olla per una ansa, la posa a s’endret de s’escudella, i amb una pedra, tac! an es cul, li fa un bon forat; i ja hu crec que tot quant de cuinat hi hagué de-dins, glec-glec, pegá demunt ses miques dins s’escudella.
—Jas, al·lota, li diu, allargant-li s’olla. Estoja-la p’es derrers dies[4] i porás fer un present a qualcú.
Sa criada no la volgué.
La posa en terra, passa un Pare-nostro, se senya, i, dassa bones cuierades; i vos assegur que no’n feia cap de llobada[5]. E-hu duia tot ben arreu.
Aviat dins aquella escudellaça no hi va haver més que unes quantes llepaines.
—Al·lota digué tot xaravel·lo, m’ho has fet un poc salat an això. No res, amb una tímbola de vi me pareix que així meteix se porá compondre.
Agafa sa carabaça, li clava sa punta des trinxet a un costat, li fa un foradí, i ja hu crec que començá a ratjar vi, i ratja qui ratja, i En Bernat qui parava amb sa boca. I va parar tan bé, que no n’hi escapá ni una gotineua que va esser una gotineua.
Sa criada, com veia allò, estava com astorada, i ets uis com que li haguessen de botir, de badats que los tenía.
—¡Ell faç uiots ferm! diu En Bernat, mirant-la-se de coa d’ui. Tu meteixa hu has vist que no me som desmandat un punt de lo que l’amo m’ha comanat. M’he menjat es pa sensa ensatar-lo per ses voreres.
—Però l’has buidat.
—Però té ses voreres ben senceres. M’he menjat es cuinat sensa destapar s’olla.
—Però l’has esculada.
—Però no li he llevada sa cubertora. I llavò m’he begut es vi sensa treure es tap a sa carabaça.
—Però l’has foradada.
—Però no li he tret es tap. Al·lota, creu-me, torna-te’n a ses cases, i diga-le-hi a l’amo que l’he cregut, i que el comán molt, i que li pos unes messionetes que no n’ha tenguts gaire de missatges més ben creents que jo.
Sa criada, tota enmorronxada, no li torná resposta; aplegá es trastets, i tocá el corn cap a ses cases.
—L’amo, digué com hi va esser. Me pens que haureu mal comprat amb aquest missatge nou.
I li contá fil per randa tot es bugat.
L’homo, com la sentí, va perdre ses riaies. Ja se penedía d’haver-lo llogat; però aná ben alerta a fer res coneixedor devant En Bernat, que, post es sol, s’entregá demunt es parei, cantant copeos i meteixes amb tota quanta veu poría treure i fent uns bons esclafits amb ses mans.
Quant arribá, alçá tot allò a crits. Movía tot-hom que veia.
Entra es parei dins sa boal, li dona recapte, se’n va dins ses cases, i me troba l’amo dins sa cuina, devora es foc, cap-baix, mostii.
—Bon vespre, l’amo! digué. ¿Com campau? Jo vos esperava allá baix. Me creia que vendríau a veure sa sembrada.
—He tengudes altres feines, digué l’amo.
—¡Sabeu que es anat de bé! Un poc espès será, i llavò que no me fii de no havervos fet un poc d’escandalari[6]; però lo que és sa llavor l’he tirada tota, i sensa desfermar es sacs. Velostaquí. Vos meteix mirau-los-vos per un desengán vostro.
I los hi presenta.
L’amo los se mira un poc, i hu va veure ben clar que es fermai no estava tocat.
No va badar boca de tota sa vetlada, i no dormí de tota sa nit, pensa qui pensa sa feina que havía de donar lo endemá an En Bernat, que l’apurás de bon de veres. S’aixeca ben dematí, se’n va an es sostres, i com cridá: —¡Bernat! —En Bernat ja li compareix vestit i amb uns uis ben espolsats, fent-li una escomesa lo més xalesta.
—Mira, li digué, te’n anirás a dur una carretada de llenya dreta.
—I ¿que ja está taiada?
—No; du-te’n una destral, i ja la taiarás tu.
—¿I aón he de taiar?
—Allá on será taiador.
—Corrent, diu En Bernat. ¿Vol dir ha d’esser llenya dreta?
—Sí fa, diu l’amo. I si la dus torta no la rebré.
—¿E-hi ha res pus que advertir?
—No, diu l’amo; i se’n torna dins ses cases.
En Bernat entre derrera ell; pren berenar i dinar, una destral, una aixada i cordes; posa sa bastimenta an es carro, juny, amb un bot se tira demunt es capcional de devant, pega cimada a ses mules, i aqueixes perteixen trot trot per avall, per unes ginyes que teníen molt atiranyades.
En Bernat badava bé ets uis per veure si afinaría en lloc llenya dreta, sa que l’amo volía.
Seguint ses ginyes, passa es camp de sa pastura, i no’n veu; atravessa un mitjá de matul·los, esparagueres de gat i estepes, i bé mirá, però no en va veure gens de llenya dreta; passa s’uiastrar i tot s’olivar, i en va veure manco. A la fi arriba a un comallar molt llarc, tot plè d’ametlers mudats de dos anys, tots amb so palo corresponent, que havíen aferrat de lo millor, i que donaven goig de mirar.
—¡Ou! diu En Bernat a ses mules. Aquí haurem topat. Ja’m pensava no trobar-la an aquesta dimonia de llenya dreta. ¡I ben dreta que es! ¡com un fus! ¡Aquesta será bona! Ja n’hi mostraran an En Roig de manar feines virollenques. Es una llástima haver-los de taiar an aquests ametlerets; però se’n mereix més. Si ell se figura capturar-me ¡e-hi beurá fresc!
¿Que me’n direu?
Ell En Bernat pega bot des carro; i amb sa destral, destralada vé ¡destralada va, i amb cada destralada un ametler abaix. Com en va tenir un parei de centenars d’estesos, diu:
—Aquesta ja es fumadora.
S’asseu, posa tabac i esca a sa pipa, treu foc amb sa pedra foguera, i, hala bones xuclades i fum i més fum p’els oronells, que pareixíen dos fumerals.
Com prou va haver fumat i xuclat, s’aixeca, i ja es partit a replegar els ametlers i es palos taiats, i hala dins es carro.
En va tenir una carretada ben grossa. La va fermar amb ses cordes ben fermada, s’encamella demunt es nas, pega cimada, i ses mules partiren daixo daixo, perque’s viatje los era soberc, i n’hi havía de croixits de camella per llarc.
—¡Ou! diu En Bernat, com foren devant ses cases.
L’amo sent es renou des carro, i surt demunt es portal.
—¡Alabat sia Deu! diu En Bernat. ¿Que tal, l’amo? ¿que no estau trempadet? Molt m’ha costat, però n’he trobada de llenya dreta; i ¡ben dreta que es! Veniu, la vos mirareu, veam si la trobareu rebredora.
Com l’amo va reparar que sa carretada tota era d’ametlers joves i de palos, quedá de pedra. Si l’haguessen sainat, no n’hi haurien treta gota. Aquelles fisconades d’En Bernat eran pitjors que galtades per ell.
Sa rabiada que li pujá faresta i que li feia tremolar es morros i espiretjar ets uis, anava a esclatar en paraules; però l’homo pensá en s’aixinguer que havíen de treure de s’esquena de’s primer que se penediría de sa lloga, i va estrènyer ses barres, i se va beure es cop just sa figuera.
—¿Que vos ne penediu, l’amo, d’haver-me llogat? digué En Bernat, com el va veure que’l dimoni el se’n duia de rabia.
—¡No me’n penet! digué En Roig, i se’n entrá dins ses cases, i no li veren pus alçar els uis ni badar boca de tota sa vel·lada.
—¿Aont voleu que pos sa llenya? aná a demanar-li En Bernat.
—¡Posa-la a ca’l dimoni! digué; i li girá s’esquena.
En Bernat descarrega, du es carro devall sa porxada, entra es parei, li dona recapte, i se’n va dins ses cases a moure la gent i a fer lulea.
L’amo no torná dormir de tota sa nit, pensa qui pensa quina feina hi hauría que pogués apurar aquell dimoni d’homo.
Lo en-demá abans de s’auba se’n va dins es sostre, i crida:
—¡Bernat!
—¡Que mana, l’amo! diu s’estornell, i li bota devant, vestit i amb uns uis ben espolsats.
—¿Quina tasca m’heu de donar avui, l’amo?
—Anirás a dur una carretada de llenya torta, diu ell amb una cara ben sarracena.
—Que ha d’esser ben torta, ben torta? demana En Bernat.
—Si no-hu es, no la dugues, perque no la’t rebré.
—¿E-hi ha res més que dir?
—Ja está dit tot, diu l’amo, i gira en coa.
En Bernat pren pa a taleca, una destral i una aixada, posa es coixins i ses cadenes a ses mules, juny, aixinguera[7], se tira amb un bot demunt sa sola des carro, pega cimada i ses mules de d’allá.
Si es dia abans havíen près per l’en-dreta, aquest dia prengueren per l’esquerra, cap avall per unes ginyes.
L’homo mirava ben arreu per veure si afinaría en-lloc sa llenya torta que l’amo li havía comanada.
Passa per s’ermás, i no’n veu gens; atravessa es figueral, i va trobar que ses soques ni es brancatjes tampoc no eren d’allò més tort més tort. A la fi troba una vinya d’una quinzena de corterades, que no l’havíen politxonada mai, i estava a la flor del mon!
—¡Re cent mil carretades de sanaies de sanaíons de nius! diu En Bernat. Ara l’haurem trobada a sa llenya torta que l’amo vol! ¡Sí que hu son ben tortes aquestes soquetes! ¡més tortes que sa josticia! ¡Ell d’enrevoltillades que están, son com a cabeis reülls! ¡Es coll juc que dins tot es lloc, per bé que tresquen, no trobarán llenya més torta que aquesta!… ¡Vaja idò, si feim carretada!
Dit i fet, agafa s’aixada, se posa a un cap de tira, i venga una bona xadada a cada soca, i ja veuen es ceps amb ses rels per amunt. Com es a s’altre cap de tira, se posa a un altra i no s’atura fins que’n tengué una partida passades an el dimoni.
—¡Fumem! digué des cap d’una bona estona, i pega foc a sa pipa.
Com prou hagué xuclat, treu de dins sa taleca es recapte que duia; el s’empessola, i ja’l tornaren tenir amb sa pipa an es morros.
Sobre-tot, a mitján cap-vespre, ja es partit a replegar es ceps arrabassats, fa sa carretada; i vos assegur que hu era grossa.
La ferma ben fermada, s’encamella demunt es nas, pega cimada a ses mules, i cap a ses cases falta gent.
Com e-hi arribá, l’amo, que havía sentit s’estabeig, era sortit demunt es portal per veure quina era sa llenya torta que duría.
—¡Alabat sia Deu! crida En Bernat tot-d’una que’l veu. ¡Bon vespre, l’amo! ¿Que no estau ben trempat? Homo sant de Deu, molt m’ha costat; però l’he arribada a trobar a sa llenya que volíeu. Mirau-la-vos, veureu que hu es de torta. ¡Que’m taien es collaret si no es més torta que una tafarra, i més que ses banyes d’En Barrufet, si m’apurau un poc. Sobre-tot, Deu no m’ho tenga en retret ni en vana-gloria, i lleig m’está es dir-ho; però vos gòs unes massionetes que no n’heu tenguts gaire de missatjes que vos creguessen com jo.
A l’amo el dianxa el se’n duia com sentía aquelles fisconades d’En Bernat, i veia aquella carretada de ceps a la flor del mon taiats, i que ja no li farien pus reims. Tenía una embaçada de flastomíes, llamps i pestes i paraulotes lletjes que ja li sortien p’els uis, i, forti no’t mogues, volíen esbroncar per sa boca; però va esser a temps a estrènyer ses barres. Amb s’estreta se mossegá sa llengo. ¿Com no se’n havía de regalar de sa mossegada, si se veia devant s’aixinguer, aquell aixinguer aborronador, que havíen de treure de s’esquena des primer que se penediría de sa lloga?
I lo que’s diu En Roig s’estimá més quedar-se amb totes aquelles flastomíes, llamps i pestes i paraulotes lletjes dins el còs, que haver de quedar sense cuiro desde es clotell fins a s’os mestre, i desxuiat d’en viu en viu.
En Bernat ho va conèixer, i li digué:
—¿Qué vos ne penediu, l’amo, de sa lloga?
—¡No me’n penet! digué, i girá en-coa cap a dins ses cases.
—¿Aont l’he de posar a sa llenya torta? li va dir En Bernat.
—¡Posa-la a ca’l dimoni! respòn ell.
I ja no’l veren pus de tota sa vel·lada. Se tancá dins sa seua cambra, que ningú’l ves, i no dormí tampoc de tota sa nit, pensa qui pensa com trobaría una feina que apurás En Bernat. Com prou va haver sucats els ais, se pega un toc a’s mig des front, i bota des llit, clamant:
—¡Ara n’he trobada una, que será’l dimoni si la’m fa!
Se’n va a cridar-lo, i ja’l trobá vestit i an es portal des sostre, que sortía.
—¡Bon dia, l’amo! diu En Bernat. ¿Quina l’hem de fer avui? ¿que hem d’anar de llenya també?
—No, diu l’amo. Haurás de guardar ses euveies, perque he mester es pastor per altra feina.
—|Bé, bé! ¡tendré més bona vida! diu ell. ¡Ja m’hi feis ben content!
—Però e-hí ha una til·la que afegir, diu l’amo.
—¡Afegiu til·les, no temeu! diu En Bernat.
—Idò a sa partió des cap de-vall de s’ametlerar, hi ha unes coranta passes sensa paret, i no vui que estiga pus així. Per això te’n hi menes ara tot-d’una ses euveies; dona-los una vorera, que no les perdes de vista, i mentres tant farás es troç de paret que hi falta. I per mig-dia ha d’estar llesta.
—¿Que ja hi ha ses pedres acostades?
—¿Ai ses pedres acostades voldries? Ja les acostarás tu. I mira, no han d’esser unes pedres qualsevols.
—Veam quines han d’esser, idò.
—Unes negres i ses altres blanques. I si hi ha cap pessa d’altra color, no te rebré sa paret.
—Hi ha més til·les que posar? diu En Bernat.
—Ja’t bastarán aquestes, diu l’amo.
—¡Ca, homo! ni altres tantes, diu En Bernat.
I se’n va, pren pa a taleca, un martell i una senaia; treu ses euveies, les se passa devant; i cap a s’ametlerar falta gent.
No s’atura fins que va esser a sa partió aont faltaven ses coranta passes de paret. Se mira un poc la cosa, i cop-en-sec diu:
—¡Fosca, Roig! ¡t’hi posarás sa má! Vols que tap això de paret aquest dematí, i no m’has donat ningú que m’acost ses pedres, i no n’hi vols cap que no sia negra o blanca? ¡Que d’aviat me’n hauré desfet d’aquests trumfos! A mi tota herba me fa feix. Ses euveies unes son negres, ses altres blanques. Ja tenc, idò, ses pesses per sa paret. I-hu será així com En Roig la vol!
Obri es trinxet, se’n va a una euveia, i ¡zas! una trinxetada a sa gargamella, i aquella euveia en terra, derramant tota sa sang. Se’n va a una altra; i a una altra, fins que n’hi hagué de vives, i a totes los taia es carcabòs. Les se’n du a sa partió, i ja es partit a posar-les una an es costat de s’altra, fent filada. Com la té que arribava de cap a cap des portell que havía de tancar de paret, comença una filada de bell-nou demunt; i va fer filades fins que tengué euveies, i en va tenir per fer una paret de sa meteixa mida de s’altra que feia partió. No devien esser les deu com va haver feta tota aquesta faixina.
—¡Com es Vel·la-llissa, diu ell, que m’ha sortida una paret guapa de tot! En Roig es segur que s’hi embadalirá. No n’hi ha cap de pessa que no hu sía negra o blanca. ¡Val uis per mirar!
Pega foc a sa pipa, des·sua una estona, s’espitxa a ses cases, i p’es camí troba l’amo, i li diu d’un troç en-fòra:
—¡Ola, que ja vos entregaveu?
—Sí fá. ¿Que la tens llesta?
—¡De manera que si, homo! ¡Vaja, idò, anem, la rebreu.
—A l’amo li varen caure molt avall aquelles paraules d’En Bernat.
—Veam quina l’haurá feta, deia entre si meteix.
Estava de lo més mal-a-pler. En Bernat rallava p’es colzos, però no li poria treure una paraula de sa boca.
Com la varen destriar bé a sa paret, se posa a dir-li:
—¿Que no la veis, l’amo? ¡Vaja quina paret més garrida! No me’n puc avenir que sia tan bon paredador. ¡I no havía paredat mai! Mirau-la-vos bé, ¿veam si n’hi veureu cap de pessa que no sia blanca o negra. ¡Si vésseu lo que m’ha costat triar-les!
A l’amo sa cara li torná de mil colors: treia espires p’els uis, ses dents li croixien com veia totes ses seues euveies mortes i acaramullades i sentía ses fisconades d’En Bernat.
¡O, si no fos estat per sa por de s’aixinguer, que n’hi hauría tirades de flastomíes, que n’hi hauría dites de paraulotes lletjes; però torná estrènyer ses dents, se mossegá sa llengo, no digué res!
I En Bernat, que veia massa bé sa força que se feia i sa rabia que l’alsava en pes, li demaná:
—¿Que vos ne penedíu, l’amo, de sa lloga?
No li torná resposta, el deixá en-porret, i tocá el dos cap a ses cases.
No va dinar ni sopar.
Tancat dins sa seua cambra, obrí sa boca, i sortiren a reina-solta, a bolics, a forfollons totes ses flastomíes, tots es llamps i pestes i paraulotes que sa por de s’aixinguer havía aturades de sortir devant En Bernat. Va esser farest.
—Sobre-tot, va dir a sa madona. Això no pot durar pus. Aquest polissó es el reverent dimoni. El dimoni no més li guanya de banyes. Ha d’esser sa meua mort i sa meua destrucció si no’l me lleu de devant. No-hi tenim res que fer noltros amb ell; hem mester menar per sa má, mos dona set voltes. Lo millor será posar-lo en mans d’aquell gigant amic nostro i comanar-li que’n fassa un acop, i en sortirem d’una vegada.
—¡Ben pensat! ¡ben pensat! va dir sa madona; i així quedaren.
Lo en-demá abans de s’auba l’amo se’n va an es sostre, i crida:
—¡Bernat!
—¡Ola, l’amo! ¡bon dia i bon any que Deu mos dó! diu En Bernat, sortint ja vestit i amb uns uis ben espolsats. ¿Que no heu passada bona nit? ¿I aont l’hem de pegar avui? ¿Que hem d’anar de llenya dreta o de llenya torta o de parets? Manau feines aquí; no temeu.
A l’amo li hauría caigut millor un quern de bots demunt sa butza, que aquella escomesa d’En Bernat.
—Mira, li va dir, signant una muntanya que se colombrava a s’entrellum ¿veus aquella muntanya?
—Sí fá, l’amo.
—Idò allò es d’un gigant amic meu. Es una muntanya molt alegrívola p’es bestiar, i ell no més té porcs; i he pensat que te’n hi vajes amb sos porcs i amb ses egos. Un altre t’aidará a menar-los-hi, i tu tot-sol ja te’n avendrás per allá, perque com tot es muntanya i está voltat de paret, basta i sobra un guardiá per un parei de guardes.
I aont he de fer cap? diu En Bernat.
—A ca’s gigant. Tu li dius que éts missatje meu i perque t’hi envii, i t’admetrá al-acte. Dins un parei de dies ja vendré.
—¿Teniu res més que comanar-me? diu En Bernat.
—No; pren berenar, i veiés quin company vols per menar-te’n ses guardes.
—Tots me son bons, diu En Bernat.
Un s’oferí, berenaren, treuen ses egos i es porcs, i ja son partits hala qui hala cap a sa muntanya des gigant.
Com varen haver caminat un bon troç, zas! de devant ells s’alça un esbart de perdius.
En Bernat ja les ha pitjat de-rrera. Tenía unes cames ben falagueres i un alè ben llarc, i a córrer en volía amb qual-se-vol. Tant los s’estirá an es galíndons, que n’agafa una de perdiu. La se posa dins sa taleca, i se’n torna a ses guardes.
—¿Que n’has aplegada cap? li demana s’altre.
—¿Com les han d’aplegar, si volen més que el dimoni? diu En Bernat, i seguiren cap envant.
Dins un parei d’hores caigueren a passar per de-vora un forn de calç.
En Bernat afina una pedra tot calç viva, que es segur que era caiguda de desgracia a qualque traginer; i ¿que fa ell? La se posa també dins sa taleca.
—¿I ara? diu s’altre. ¿Que has de reprémer sa pedra?
—No convé deixar perdre res, diu En Bernat.
Més envant troba un barrobí de fusta, i ja l’ha cuït, i dins sa taleca.
—¿Que serás el dimoni per trobar-ho i aplegar-ho tot? diu s’altre.
—No bades ets uis tu i no aprofites ses caigudes, i fé es roïssos grossos, veurás que’t succeirá.
A la fi, hora-baixa de tot arribaren a sa muntanya.
Veuen ses cases, s’hi acosten, i trobaren es gigant demunt es portal.
Li varen dir qui los enviava i perque hi anaven, i es gigant no-hi va fer dos mots, los va admetre a ells i ses guardes.
S’altre missatje se’n aná lo en-demá ben dematí, i hora-baixenc arribá l’amo.
En Bernat repará bé s’escomesa que se feren, i que conversaren de petites per llarc, i va dir:
—M’engana que tots dos no dugueu mala ombra: però, si’m voleu haver a cames, vos haureu d’enravanar fort. Poca es sa por que vos men, per dematí que vos aixequeu.
L’amo digué an es gigant que En Bernat era un polissó, que no feia tracto bo, i que le-hi havía enviat amb s’escusa des porcs i ses egos perque li fes acabar els alens com més prest millor.
—Ell això será bo de fer, diu es gigant.
En Bernat li vel·lava es batuts una cosa de no dir, i des cap d’uns quants dies, com veníen de pegar un aguait an es bestiar, li digué, mirant-lo-se fit a fit.
—¡Re-cent nius! ¡que hu sou de gran i gros, i que en feis d’ambelum! Però m’engana que no sieu gran esglesia i pocs perdons. Jo, en que sia petit i roí, hi voldría un arrap amb vos.
—¿I ara no veus, diu es gigant, que si jo’t posava una má demunt, no’t veuríen pus?
—Llengo teniu vos, diu En Bernat amb una cara de poca vergonya.
—¿Que mos sortirás llenguerut ferm? diu es gigant.
—Vos dic, respòn En Bernat, que tenc més fets que paraules. No’m don per vos: en voler mos podem provar.
—¿An-a que?
—A qual-se-vol passada.
Es gigant aqui acabá sa paciencia, i digué:
—¡Vaja idò! provem-mos; i t’assegur que te’n has de penedir d’esser anat a ponyir es vesprer.
—¡Sabeu que hi anau de calçat per aigo!
—¡Vaja! ¿an-a que mos hem de provar?
—¿An-a que? diu En Bernat. Tirarem una pedra en-terra, veam qui la fará més miques.
—¡Sí que’n som! diu es gigant. Hala idò, qui tira primer.
—Tant m’es tirar primer com derrer.
A la fi resolgueren que es gigant tirás devant.
Agafa una roca com una barcella, i amb tota quanta força tengué, pataplum la tira en-terra. Sa roca va fer un clot, quedá xapada en creu i se’n anaren una partida de llenques de ses voreres.
—Ara’m toca a mi, diu En Bernat; i ja es partit a fer com que cercar una pedra p’en-terra, acalat acalat.
De cop descuit se treu aquella de calç que duia dins sa taleca, i fa com que aixicar-la.
—Ara n’he trobada una de bona, diu ell.
Pega un parei d’engronsades per donar-li més força, i, pataplum, la tira.
Sa pedra pega en-terra, i se va fer mil benes. ¿Com no s’hi havía de fer, si era calç viva?
Es gigant quant va veure que es bocí més gros no feia es comú d’una avellana, quedá amb sos cabeis alts.
—¿Que-tal? va dir En Bernat. ¿Qué vos guany o no vos guany? ¿No-us ho deia jo que ereu gran-esglesia i pocs-perdons?
Es gigant de rabia que tenía i de confús que estava d’aquella feta, que no sabía com esplicar-la-se deixá En Bernat amb sa paraula a sa boca, i se’n aná coa baixa, pensant entre sí meteix:
—¡Fosca d’auba! ¡quin revetler que es aquest! ¡no hu sé si será tan bó d’enllestir com mos pensavem! Convé pensar-hi bé abans.
En Bernat havía estat ben alerta que es gigant no li vés aquell barrobí que va trobar.
Des cap d’un parei de dies, d’amagat d’ell, l’agafa, i se’n va a s’auzinar. Tria una soca ben gruixada i ben closa; hi afica sa punta des barrobí, i, rodada va i rodade ve, pronte va tenir un forat fet que se’n entrava més de mig pam. El tapa amb una mica d’escorxa, que no fos gens coneixedor que le-hi haguessen fet.
Lo en-demá veníen de deixar es bestiar dins sa muntanya, i passaven, conversa tirada, per dins s’auzinar. Aquella auzina que tenía es forat de barrobí a sa soca, los venía de passada, i En Bernat romp en sec sa conversa que duien, i diu:
—¡Com es vernedíssim! que m’han envestit suara unes ganes de provar-me, que me roeguen. Amb qui’s present me voldría provar; i que me tiren d’una passa, si no guany.
—Ell éts com-a loco, diu es gigant. ¡Mira que te peguen unes idees!
—Unes idees que vos guany. I sinó, provem-mos, i se veurá.
—¡Fet trons tu i es provar-se!
—¿Sabeu que son això? Escuses de mal pagador.
—¿No veus que no’t sent? diu es gigant, més de mig empipat.
—¡Maldement no’m sentísseu tant! diu En Bernat. Sobre-tot, vos dic que sou una cuca molla, que sou manco que allò que put, si no vos voleu provar amb mi.
Es gigant ja tenía totes ses formigues an es cap des tió. Estava blau de rabia.
—Vaja, idò, provem-mos, i ¡com som gigant! que t’he d’escalivar. ¡Vaja, per que vejes sa poca por que’t men, tu meteix diguès al-acte an-a que mos hem de provar. Digue-hu; que si no hu dius; el dimoni te’n du.
—¡No vos enfadeu! respòn En Bernat més fresc que una cama rotja; que tendreu ses feines d’haver-vos de desenfadar. Ja hu diré ja, i aviat. Mos hem de provar a veure qui fará un forat més endins a una soca d’auzina pegant-li fitorada amb un dit.
—¡Vaja, idò! diu es gigant. ¿Qui pega primer?
—Ja pegaré jo, diu En Bernat.
A-les-hores se trobaven devora aquella auzina que tenía es forat de barrobí.
—¿Veis aquesta soca tan gruixada, tan closa, tan llisa? diu En Bernat. ¿Estau conforme que li pec?
—Pega-hi, ¡hala! ¡depressa! cridá’s gigant.
En Bernat s’hi acosta, se mira bé allá aont hi havía es forat tapat, i pega fitorada amb so dit just demunt aquella mica d’escorxa; s’escorxa passa per en-dins, i es dit s’enfonyá tot, i, si més dit hi hagués hagut, més dit se sería enfonyat.
Figurau-vos En Bernat si hu devia esser de sentir.
—¡Vaja! deia ell, ¡acostau-vos, grandolás de l’engán! ¡acostau-vos, i e-hu veureu si hu es en-dins es forat que he fet!
Es gigant s’acosta, veu tot es dit enfonyat dins sa soca, i queda sensa paraula.
—¡Vaja! li diu En Bernat, llevant es dit des forat, mirau-vos-ho; i, si no vos ne serviu dels uis, posau-los-vos allá aont no dic!
Es gigant se mirá es forat una bona estona, i arriba a dir:
—No hi ha remei, es fet de l’hora.
—No res, ara vos toca a vos, diu En Bernat.
Es gigant no tenía gens de ganes de pegar sa fïtorada; però no’n pogué defogir.
Aluia una soca, se fa enrera una partida de passes per etzibar-l’hi més fort, pren sa fúa, i li enteterra tal ponyida, que soca, brancatje i rama, tot va fer sentiment; però no més tomá una mica d’escorxa, i va fer un poc de resquillada an es viu.
Qui se’n dugué ses tornes va esser es pobre dit, que se va rompre, s’ungla se xapá i quedá girada, i tot esclatá en sang.
—¡A¡! digué es gigant, amb uns crits i uns remeulos lo més esglaiosos. ¡Ai dic! ¡Pobre dit, afollat per-a sempre! ¡O mal no e-hi hagués pensat mai a fer tals provatures! ¡Ai dic!
—¿Per un dit tants d’espants? diu En Bernat. Ell no hu paga es parlar-ne. Però no’m diríau de que vos serveix sa grandaria? ¿que’n teniu de ser gigant? Segons veig, no més serviu per fer embalum, per fer por d’en-fora.
Es gigant s’acovardá de tot, i va trobar que estava bé sa llengo dins sa boca, i s’estimá més gemegar, que tornar ses pilotes an es joc.
—¡Re-cent dimonis! deia ell tot-sol. ¡Dos ja’n duim de perbocs! ¡Bò estic jo per fer-li acabar ets alens an aquest! A mi les me fará acabar, si’m descuit un poc. ¡Mal fos vengut girat com els odres En Roig, quant vengué a fer-me s’encárrec! ¡Amèn que hi fos vengut!
En Bernat deixa passar un quants dies sensa demanar de noves an es gigant. Un dia que acabaven de dinar, i estaven tots dos pipa encesa demunt es portal, conversa a té qui té, as-set-su-així En Bernat diu:
—¡O quin mal-de-ventre que m’ha pegat su-ara! ¡quin mal-de-ventre tan fort!
—Homo, diu es gigant, ¡si tu t’atepeis massa! ¡Ell te menjaríes un am per sa punta!
—Però si menj, al manco me’n aprofit. No som com vos que no sóu bò a res a res; ara, per llevar concert des vent, en voleu amb qui alena.
—¿I ara aont treu cap tot això? ¿No deies que teníes mal-de-ventre?
—De manera que’n tenc, i fort; i no’l m’ha fet es dinar, sinó ses ganes que tenc de provar-me amb vos.
—Torna-m’hi, Tonina. Ja t’assegura…
—Vos he d’escopir a sa cara, si no e-hi voleu tornar.
—¡Re cent dimonis, Bernat! que això acabará malement. Tu, segons veig, t’has passat per s’escudeller d’acabar-me sa paciencia i fer-me fer un desbarat.
—Lo que jo m’he passat per s’escudeller es demostrar-vos que, com més grans, més besties, i que vos guany a tota passada.
—¿Que no veus que m’ho tenc a manco es provar-me amb tu?
—¡Bon tenir a manco! i de dues vegades que mos hem provats, dues vegades vos ha tocat es perdre. Sobre-tot, vos dic que vos guany a tirar en-fora. I si no vos voleu provar, ja vos ho he dit, vos he d’escupir a sa cara.
Es gigant, cremat de tot, diu:
—¡Au!
—¡Idò au! diu En Bernat. I vos toca esser es primer aquesta vegada.
Es gigant pega grapada a una pedra com sa cofa d’un capell i amb tota quanta força tengué la tira.
Tan fort la tirá i tan brunent, que degué caure dos mil passes lluny.
E-hí van, i allá aont la troben, e-hi fan un claperet per sebre aont era.
Es gigant estava ben segur de guanyar s’acció.
—¡Hala, tira tu! diu tot impacient an En Bernat.
—¡Massa que tiraré! diu aquest.
I ja es partit, acalat acalat, fent com que cercar una pedra bona. De cop-descuit posa sa má dins sa taleca i treu sa perdiu, aquella perdiu que havia agafada p’es camí i que havía anat ben alerta a mostrar an es gigant!
—¡Ara va! diu ell, i se posa a voltar es braç amb sa perdiu dins sa má ben estreta, volta qui volta lo meteix que una entena de molí, per donar-li més força i arribar més en-fora, fins que, ¡zas!, obri sa má, fent com que tirar sa pedra; sa perdiu, com se veu lliberta, ja ha aixamplades ses ales, pega fúa, i de d’allá, com la bala. Bronía de via que feia.
Es gigant, males quimeres poques que allò no fos una pedra, ben segur de que hu era, la seguia amb sa vista, li tenía ets uis clavats, i esperava de moment en moment veure-la caure. Mai va poder conèixer que prengués gens cap-avall, i la va perdre de vista, i encara se’n anava tan dreta que com sortí de ses mans d’En Bernat…
Es gigant, devant aquella passada, quedá sensa polsos: es cap li rodá, ses cames se cegaren, li agafaren cal-frets i un tremolor per tot el cos. Se va haver de seure.
Mentres-tant En Bernat se destirava d’aquestes:
—¿Que tal, Pascual? ¿E-hu veis com amb vos no n’hi ha per començar? ¿E-hu veis que no vos hi podeu posar amb mí? ¿E-hu veis com aquesta còrpora vostra disforja no vos serveix més que per fer embalum? Ja poreu veure si la baratau a sa primera fira que venga! I desd’ara vos dic que si no topau un beneit, en no esser amb ferro vei, no la vos baratarán, si no feis moltes tornes… ¡Vaja! ja el m’he espassat an es mal-de-ventre que tenía; i gòs de messions que sou vos que el teniu ara, però redoblat.
Es gigant, fent sa fel i taiant claus, se’n entra dins ses cases, sensa badar boca, per por d’esser-hi de més.
En Bernat s’espitxa an es bestiar, i no torná fins que va fer fosca negra.
Es gigant, com prou va haver maleída s’hora que l’havía admès i es qui le-hi havía enviat; resolgué aquell vespre meteix sortir-ne d’una vegada.
—En no esser jugant amb traïdoría, digué, no hi tenc res que fer amb aquest dimoni. No res; es vespre, com dormirá, agaf un espigó d’arada[8] i li enteferr espigonada, i en fas una coca i llavò ja s’afisconará tot lo que vulga.
Tots dos jeien dins es sostre. Se’n van a colgar, i apaguen es llum.
Es gigant tenia s’espigó amagat devall sa paia; però En Bernat ja desde es primer dia que se provaren i li va guanyar, per por de sa por, amaga una caera[9] devall sa paia; i cada vespre, com havíen apagat es llum i sentía es gigant roncar, a poc a poc destapava sa caera, la posava dins es seu jaç, i se’n anava de-puntes de-puntes a s’altre cap de sostre, i s’hi ajeia.
Aquest vespre també ho va fer així, i això el salvá; perque es gigant, que no se’n va tèmer de res, tan segur i tan tapat anava, com va creure que En Bernat dormía com un sauló, s’hi acosta sensa fer gens de renou, paupa; troba s’embalum de sa caera, i cregut de que era En Bernat, alça s’espigonot i enteferra espigonada amb tota sa força.
Sa caera va quedar feta benes, i En Bernat pega crit de s’altre cap de sostre.
—¡Uep! va dir. ¡Això es manera de pegar, troç d’animal? Si pegau un poc més fort, me croxiu sa post despits. Ell vos, segons veig, fort-i-no’t-mogues, voleu tastar es meus caps de dits. Aviat sabreu quin gust tenen.
Es gigant, que se creia haver-ne fet una coca, com el sentí tan remolest, se doná per perdut de tot, i s’estimá més tocar soletes que esperar-lo gens. Tira s’espigó, pren portal i camp; i cametes me valguen, i de d’allá.
D’atacat que se’n anava, se fería amb sos talons per ses anques.
En Bernat li pitja derrera, i li doná un encalç de los cent mil dimonis.
I li deia cridant:
—¡Ai, cames-llargues, si t’arrib!… m’he de fer unes xeremíes des teu cuiro!
Com prou el va haver encalçat, el deixa fer, i se’n torná a jeure.
Es gigant no s’aturá fins a ca-l’amo Roig. Ja era dia clar com hi va esser.
—¿Que hi ha de nou? li diu aquest, com el veu que se’n venía trot trot, amb un pam de llengo de-fora, brollant de suor, amb un pantaix farest.
—Maldement no-hi hagués tant, diu es gigant. Aquest missatje que m’enviares es el dimoni. El m’enviares perque li fés acabar els alens, i poc hi ha faltat per ell fer-los-me acabar a mi.
—¿Que me dius? s’esclama l’amo, tot esglaiat.
—Lo que sents, diu es gigant. Te dic que es el dimoni. Ell me defiá a qui faría més bocins d’una pedra tirant-la en-terra; mos provárem, i me guanyá. Llavò me defiá a qui faría un forat més endins a una soca d’auzina, pegant-li fitorada amb un dit, i es dimoni me torná guanyar. Llavò me defiá a tirar en-fora; mos provárem, i ja-hu crec que me torná guanyar, com dos i dos fan quatre. Per sortir-ne d’una vegada, anit passada, com estiguérem colgats, que ell ja dormía, tenía jo un espigó d’arada, m’has d’escoltar bé: no era una caramutxa ni un jonc: un espigó d’arada. Idò bé, li enteferr espigonada, sent es croixit que es seus ossos feren; jo el me figurava engrunat, fet benes. Idò bé, llavò es dimoni me surt dient: —Si’m pegau més fort, me croixiu sa post des pits. I amb sa meteixa seguida me fa amanasses de puny. Jo m’ he vista la mort derrera s’oreia, i he dit: —Si no-hu dón a ses cames, está fet de mi, me desxuia. Espitxar-me jo, i ell pitjar-me derrera, es estat tot-u; i m’ha vengut tan rinxo-rinxo esser escápol de ses seues ungles. No sé amb quin sant he tengut bò.
L’amo, com sentía allò, es cabeis no li tocaven demunt es cap. A-set-su-així estava boca badada, tremolant-li es morros, sensa poder dir res; a-setsu-així rompía en llamps i pestes i gotes corals i demés enciam. El dimoni hi ballava de capoll.
Es gigant a la fi diu:
—Tu fes es contes que vulgues, però aquest homo no’l vui pus dins terra meua. Dins un parei de díes, que ja li haurá espassada un poc sa malicia, hi aniré a veure si a-les-bones el puc dur a que se’n vaja. I qualsevol cosa me demán per anarse’n, le-hi donaré més que de-pressa. Sobre-tot, sa vida es bona i no estic per haver-la de colar s’hora menos pensada.
—¿I ses guardes? deia l’amo tot congoixat.
—Que’s fassen trons totes, deia es gigant, que jo m’estim més es meu collaret.
Se passaren tres díes pensa qui pensa com se’n desfaríen d’aquells trumfos, fins que resolgueren que lo millor era oferir an En Bernat sa soldada de tot l’any, i a-les-bones abreviar-lo cap a ca-seua a fi d’esser escápols d’ell.
L’homo estava es més tranquil i xalest devers sa muntanya, sensa ningú que li digués: fet ensá ni fet enllá, i deia.
—¡Sabs que no hauría de tornar aquest beneit de gigant! No res, per ara estic bé. Ja-hu veurem aont se jeurá En Gelat.
Dins un parei de dies es gigant se presenta.
—¡Ola! diu En Bernat. ¿Vos sou? ¿Com vos sou campat aquests dies?
Es gigant no estava per solfes, i allisant-li es pel tan bé com va sebre, li arribá a dir:
—Vaig veure l’amo teu, i parlárem de ses guardes, i hem pensat que jo tot-sol bellament puc guardar ses meues i ses seues, i que es ben escusador d’haver de tenir guardiá. Però com ja et té a tu i t’está molt agraït p’es bon servici que li fas, m’ha encarregat que te digués si vols cobrar avui meteix tota sa soldada, i te’n poríes anar al-acte a ca-teua o allá aont bé vulgues.
—¡Ca, homo! diu En Bernat, com el sent. Jo no som cap al·lot de mamella. A mí ni vos ni l’amo m’heu de rentar sa cara amb un pedás aixut, ni m’heu de dar cresta per ballesta. Si vos no’m voleu aquí, res que dir e-hi tenc, perque cadascú a ca-seua fa lo que vol, i cap tracto tenc amb vos. Ara amb l’amo ja son altres cinc-centes. Es amb ell que tenc es tracto, i jo i ell mos hem de veure ses caretes.
Es gigant com sentí es rossinyol, va perdre es coní, i no sabía que havía de respondre.
—Homo sant de Deu, digué En Bernat, per això ni per altre tant no mos hem d’apurar. ¿Sabeu que farem? Triarem ses guardes, i jo me’n tornaré ses que vaig menar, i no tengueu mal-de-caps d’elles.
Es gigant e-hi pensá una estona, va dir que hi convenía, i lo en-demá sol sortint se’n van a s’auzinar a triar es porcs.
—Lo primer de tot, diu En Bernat, hem de sebre quin senyal tenen es vostros porcs. ¿Es una fè, una oreneta, una escapsada, una guinxa, una osca, un forat, dos forats[10]?
—Una fè no més, diu es gigant. ¿I es teus quin tenen?
—¿Es meus? diu En Bernat. Ses oreies pándoles[11].
—¿Ses oreies pándoles? diu es gigant. ¡Vaja quin senyal!
—Un senyal de primera, diu En Bernat.
Se posen a replegar es porcs, i aquí foren ses bones.
Trobaven un porc amb una oreia xapada.
—Aquestes meu, deia es gigant.
—¿Vostro? deia En Bernat. Meu es ell. Té ses oreies pándoles.
—Però e-hi té una fè.
—¿Una fè? un xap fet de desgracia es ell.
—O no-hu es. Me recorda es dia i tot que la-hi vaig fer: es dia de Cap-d’any.
—¿No veis que somiau? deia En Bernat. Sobre-tot, té ses oreies pándoles, té es meu senyal, i n’hájam parlat prou.
Es gigant, per por de sa por, perque tenía En Bernat més mal-a-pler que una busca dins un ui, i per sortir-ne com més prest millor, encara que s’hagués de deixar taiar un troç de capa, maldement fos grosset, baixava bandera, i allargava es coll a perdre aquell porc.
Llavò succeía que’n trobaven un altre, també amb s’oreia xapada; i En Bernat tornava aficar bolenga que allò no era senyal, que era fet de desgracia, i que, com tenía ses oreies pándoles no se poría negar que es porc era seu. I com més anava més crits feia i més baledretjava; i es gigant tot acoquinat, que finis finis allargava es coll a tot, sols que En Bernat se’n anás.
I d’un porc vengué s’altre, i d’en un en un vengueren tots, i no hi valgueren xaps ni fens, no hi valgué res. Com tant es porcs d’En Bernat com es des gigant teníen ses oreis pándoles, com les hi tenen i les hi han tengudes sempre tots es porcs, En Bernat feu passar per seus tots es que hi va haver dins aquella muntanya.
Amb ses dues guardes de porcs i amb sa de ses egos, devant devant, i amb un «a re-veure, amb Deu siau», i «en coses que siem bons manau i disponeu», se despedí des gigant, i ja es partit de d’allá, camina caminarás.
Podeu pensar com va romandre es gigant.
Feia es fetje per sa boca, taiava claus, torná més blau que la paumella, se tirá en-terra, i se bolcava per dins sa pols, i tirava cosses, i feia sabonereta, cridant i flastomant, fins que arribá a dir:
—I tan ase e d’esser, que he de consentir que un polissó, que una bréndola que no val ses paies d’allá aont jeu, se’n haja de riure d’un homo de bé com som jo, i m’haja de deixar despuiat com un Sant-Cristo? Ja hi he d’anar jo a veure si l’aplec i jugarem es tot p’es tot. Qui tendrá ungles, les treurá.
Dit i fet, ja es partit correns per allá aont se’n era anat es revetler.
En Bernat ja era en-foret, i desiara es girava derrera, per veure si es gigant l’encalçava; perque no se’n poría avenir que fos estat tan beneit que s’hagués deixat despuiar d’aquella manera, i deia:
—Si se refá, i se revest de coratje, estic perdut. Vendrá, i me menja frit.
Tenía una vista llarga ferm, i ja-hu crec que prest el va haver destriat que se’n venía com un cavall an es cos.
¿I que fa En Bernat? Se treu es trinxet, pega trinxetada a una trutja, li treu sa butza, i la se posa dins sa faldriguera; i ja es partit ben depressa de d’allá, cuidant a fer ui, arruixant es porcs i ses egos.
Topa un pastor.
—Germanet, h’diu, ¿no’m faríau un favor per amor de Deu?
—Si puc, sí.
—¡No heu de poder! Jau aquest trinxet, i pegaume trinxetada a sa butza: que la tenc massa grossa, i m’embarassa per córrer.
Es pastor tot-d’una quedá astorat; llavò va dir:
—Això sí que no-hu faré. Jo vos mataría.
—Deixau fer s’ansia per mí. Un gigant m’encalça; si m’agafa, me matará; i si no deix aquesta butzota, es ben segur que pronte m’haura agafat. ¡Vaja! depressa! Jau es trinxet: pegau-me trinxetada.
—No’m basta cor.
—Mirau, si no la’m voleu treure a mí a sa butza, ja vos treuré jo sa vostra.
I mentres deia això envest es pastor amb so trinxet ubert.
—¡Esperau! ¡esperau! diu es pastor. Ja la vos treuré, si tan encarat e-hi estau.
Pren es trinxet, li pega trinxetada, li xapa sa camía, sa butza de sa trutja cau; i En Bernat se’n aná com la bala per avall.
Es pastor va romandre tot astorat devant aquella passada, se’n feia creus, no se’n poría avenir.
Des cap d’una estona passa es gigant ben acanalat, que amb cada passa feia un destre.
—Germanet, diu an es pastor, ¿no hauríau vist passar un homo amb una guarda de porcs i una guarda d’egos?
—Sí que es passat, i me’n ha feta una que’n estic com un beneit.
—¿I que vos ha fet?
—Que m’ha dit que fogía de vos, perque no’l matásseu; i fort-i-no’t-mogues, ha volgut que amb una trinxetada li tregués sa butza, perque ha dit que l’embarassava per córrer. La-hi he treta; i en lloc de caure ell i sa butza en terra, no més es caiguda sa butza, i ell se’n es anat com cent mil llamps de d’allá.
—¿I aquesta es vera? diu es gigant.
—Passa de vera. Ve-la’t-aquí a sa butza; miraula-vos.
I li mostrava sa que havía quedada allá en-terra, que encara era ben calenta.
Es gigant s’ho va beure que allò era d’En Bernat, i pensá entre si meteix:
—No e-hi ha remei: si no me fas treure sa meua, no l’aplegaré an es dimoni. Ell se’n deu anar com es vent, sensa butza.
I diu an es pastor:
—No res, trais-la’m a mí també; perque, en que el dimoni en pas, l’he d’agafar.
—¿I e-hu deis de bò? demana es pastor.
—Tant de bò, que si no la me treis vos menj.
Ell es pastor no tengué més remei que creure. Pega trinxetada a sa butza des gigant. La-hi xapa, i la-hi obri tota; es gigant pegá un crit esglaiador, cau en terra tan llarc com era; i allá colá la vida s’aubercoc.
Bò estava ell per assolir En Bernat.
En Bernat, a força d’atropellar, se va fer ben lluny, i tac, troba dos mercaders.
—¿Que sou mercaders de bestiar gros voltros? los digué.
—I de bestiar petit, digueren ells.
—Vos vènc ses dues guardes.
—Les vos compram. Demanau preu, i demanau bé.
—Es meu demanar no será gens lleig. Però devant devant vos fas de present que des porcs me vui aturar ses coes i llavò una trutja, i de ses egos sa més veia i llavò ses esquelles.
—Conformes, diuen es mercaders. Tretes aquestes minves, pegau ara una dita.
Demana, li prometeren, s’escobletjaren una estona, i clouen sa barrina.
En Bernat taia ses coes an es porcs i s’atura sa trutja i s’ego més veia, i lleva ses esquelles a ses altres; i es mercaders, dany dany, monyiren fins a dobler i maia.
Ells se’n anaren amb sos porcs i ses egos; i ell amb ses coes i ses esquelles, i es dos animals, cap a ca’n Roig falta gent.
Mig quartet lluny de ses cases e-hi havía una bassa amb molt de llot. E-hi soterra sa trutja, i e-hi afica ses coes des porcs, que no més los vessen sa punta. Mata s’ego, la buida, i s’hi amaga dedins.
Comensen a comparèixer corps i voltors. Se posaven demunt s’ego i bones espipellades. Com se’n temien, En Bernat los havía agafats per ses cames i los fermava. Com en tengué una partida, los penja ses esquelles, los desferma, i los amolla.
Es corps i voltors, ja-hu crec, se’n anaren al-aire, volant com a dimonis, i ses esquelles dony-a-dony, dony-a-dony.
En Bernat parteix correns cap a ses cases cridant com un dessesperat:
—¡L’amo! ¡L’amo! ¡Sortiu! ¡veniu per amor de Deu! ¡L’amo, dic!
Tant s’acosta a ses cases i tan fort cridava, que l’amo l’arribá a sentir, i surt de-fora a veure que será allò.
—¡L’amo! deia En Bernat. ¡Veníu, depressa, que el dimoni se’n du es porcs al infern, i ses egos han pres el vol! ¡Veniu, que no-hi seréu a temps.
L’amo alça es cap, i sentí es renou de ses esquelles al-aire.
—¡Però bé! deia ell tot confús, tot esglaiat. ¿I qui ha vist mai ses egos volar?
—Mai s’havía vist, però se veu ara. ¿Que no sentiu ses esquelles? ¿o sóu sort?
—¡Però no veig ses egos!
—¡Si son tan amunt, que casi ja no les destrien! ¡Ja no més pareixen com a corps. Reparau-ho bé.
—¡Re-cent mil dimonis! deia l’amo cap-alt. ¡Sí que tens raó! ¡O mal s’hi pegás…!
—¡No flastomeu, l’amo, per amor de Deu!…
—¿No flastomeu, i he quedat sensa cap ego?
—¡Idò anau-les a córrer derrera amb un pa calent!… No res, anem an es porcs, a veure si en salvam cap. ¡Anem an es porcs!
L’amo no sabía quin cap li anava devant, no sabía per ont pendre.
—¡Anem an es porcs dic! cridava En Bernat, ¡Anem-hi vos dic, que no-hi serem a temps!
—¿I aont son?
—An aquesta bassa de su-qui.
S’hi esquitxen, i En Bernat anava devant devant, i arriba cinquanta passes primer.
—¡Feis via, l’amo! deia es traïdor. ¡Feis via, que ja no més los veuen ses coes! Feis via, per ventura encara en podrem aturar qualcún… ¡Alerta a estirar massa fort, que no los ho arrabasseu!
En Bernat agafa ses coes, i casi no estirava gens.
L’amo arriba, i ja está aferrat a una; pega estirada, i caigué, d’esquena. Va romandre just amb sa coa dins ses mans. S’afúa a una altra, i li succeieix lo meteix.
—¿No vos ho deia jo, cridava En Bernat, que no estirásseu tan fort? Vet-aquí lo que heu guanyat de no creure’m.
Mentres deia això, se’n va a sa trutja soterrada, li pega estirada a sa coa, i ja-hu crec que va treure coa i trutja.
—¡Una n’hem salvada, l’amo! No crec que en salvem altra, va dir aquella pòlissa.
—Bé estiraren, però no més arribaren a ses coes.
¿Com havíen de treure es porcs, si es dimonis des mercaders Deu sab aont los teníen ja?
Poreu fer comptes l’amo com se’n degué tornar a ses cases. No treia figura d’homo.
—¿Que vos ne penediu de sa lloga? li demana En Bernat.
No li torná resposta, i se tancá amb sa dona dins sa cambra.
—Aquest polissó, digué com prou va haver flastomat, mos ha de fer fer ui de tot: no mos n’escapam; son faves comptades. Mos va tudar sa llavor, mos va passar an el dimoni els amel·lers joves, i sa vinya, i ses euveies; ara mos hi ha passades ses egos i es porcs. Ara no més falta que mos hi pas a noltros. Si no l’abreviam, mos hi passará. Però, ¡veam qui es capás de fer-lo fogir…!
—Però bé, diu sa madona. ¿Es pactes no son que en cantar es mussol, sa lloga ha d’haver acabat?
—Sí.
—Idò, jo d’amagat d’ell d’aquí una estona me’n puig demunt es lledoner, fas es mussol, i es mal será mort.
Començava a fer fosqueta, i sa madona, com qui no n’ès, surt a de-fora, s’enfila an es lledoner. Se posa a fer es mussol, i canta qui canta. El feia de lo més bé.
—Bernat, diu l’amo, ¿sents es mussol? Pactes son pactes. Sa lloga ha acabat. Vina, te pagaré, i te’n anirás, que no’t vui pus dins terra meua.
—Esperau un poc, l’amo, diu En Bernat, veam si es mussola o mussol això que canta.
Encara no-hu va haver dit, com ja va essera de-fora; agafa una pedra com es puny, la tira cap allá hont sentía sa veu; i va tenir tan bon dret, que endeviná su mussola su’s mig des front. Li xapa sa closca, li botí es cervell, i va caure seca.
En Bernat quedá tret. No volía fer tan llarc.
Llavò va pensar, i va dir:
—¡Més se’n mereixia per polissona qu’era!
—¡Veniu! li deia, ¡veniu per amor de Deu! ¿No déieu que era mussol qui cantava? ¡Mussola es estada ell!
L’amo surt correns, i veu sa madona estesa i morta…
Figurau-vos lo que degué dir i degué fer.
—¡Oh! deia ell, ¡mal no haguesses trobat es camí, com vengueres! ¡mal no e-hi hagués pensat mai a llogar-te!…
I se posaatirar-li llamps i pestes i gotes corals i totes ses coses més dolentes que puguen venir a criatures; i no les hi tirava d’en una en una, sinó a cents, a mils, a milions de senaiades i de carretades, i tan espesses i atapides com poría.
En Bernat el deixá esbravar una bona estona fins que a la fi digué:
—¿Vol dir vos ne penediu d’haver-me llogat?
—¿I encara tendrás sa poca alatxa de demanar-ho si me’n penet? va dir l’amo volat de tot ¿I qui sería sa bestia que no se’n penediría d’esser posat amb un animal, amb un polissó, amb un no-níngú com éts tu?
—¡Ola! Ara vos tenc, va dir En Bernat. Pactes son pactes. Es pactes son que an es primer que es penedirá de sa lloga li han de treure un aixinguer de s’esquena. Jo no me’n penet gens; vos sóu que vos ne penediu. Vos meteix ho heu confessat… Al·lots, va dir, girant-se an els altres missatjes, ara es sa nostra.
Tots la duien de l’amo una cosa de no dir, tots s’hi abordaren; l’ajegueren demunt una banqueta, li esquixaren sa camía, i amb una guinaveta de desxuiar porcs En Bernat meteix ja va esser partit a treure-li s’aixinguer; i li va treure trinxes i correigs fins que n’hi tengué gens de pell demunt s’esquena.
El deixaren fer demunt sa banqueta cridant com un desesperat. De tant que s’estamanetjava, va caure en-terra; i des mal que li havíen fet desxuiant-lo, i de sa rabiada que va prendre va batre es peus, i el dimoni el se’n va dur en cos i ánima.
En Bernat quedá l’amo d’aquella possessió; tots es missatjes volgueren seguir amb ell, i no se penediren gens. Va sortir un dels amos més avenguts, alegres i comportívols. S’arribá a casar; i ric i plè, amb salut i alegría, amb sa dona, els infants i es missatjes va viure… fins que se va morir; i al cel mos veiem tots plegats. Amèn.