Adeu, tristor encastellada
del pla de Cúber i Almaluig ! .
Seguint arreu l’aigua qui fuig
d’aqueixa terra desolada,
sorprèn mos ulls 1a portalada
d’un Paradís…
L’aigua s’atura a son encís
i com que diga : reposau !
—Dolça és la calma del Gorg Blau !
Les colossals penyes bessones,
formant un freu meravellós,
sols deixen caure un raig dubtós
sobre l’estany pur i sens ones.
D’encantament blavors pregones,
com un safir,
aquest estany fan resplendir
i com que diguen : somniau !
—Dolç és el somni del Gorg Blau.
L’antic camí tot solitari
voreja l’aigua, recobert
baix del penyal, i sembla obert
per un exèrcit llegendari…
Passant del Gorg al mur contrari
pel rústic pont,
somriu la coma de la font
com un idil·li tot suau.
—Dolç és l’oasi del Gorg Blau.
Sortint del Gorg, per entre molsa,
ramatges, eures i ramells,
l’aigua jugant fa amb els aucells,
seguit, seguit, música dolça.
La neta escuma que ella espolsa
singlota o riu?
Al qui l’escolta pensatiu
com que li diga : meditau !
—Dolça és la parla del Gorg Blau.
Per entre flors, per entre espines,
lo que era estany se fa torrent,
i avall, endins, se va perdent
per un rocam com en ruïnes…
No hi troba ja murta ni alzines,
molsa ni flors,
quan allà baix, desfeta en plors,
dins la gran Fosca , l’aigua cau…
—Ai ! com la vida és el Gorg Blau !