Dels quatre grans autors mallorquins de 1900, Mossen Alcover, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver i Joan Alcover, és aquest darrer per qui manco simpaties profes, i així i tot, no puc negar la seva grandesa. Un home que va sofrir molt en vida, va escriure l’equivalent poètic al Lacrimosa de Mozart.
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
oberts i sens entranyes que de ma soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.