I

Som fiy segon d’ un arrendadó pagès y per fugí de terrossos y llegum, vaig caure dins una casa d’ estudiants pagesos; pero prest me cansá tanta continuació llegumera.

Un onclo meu, germá de mon pare, me recuhí quant sabè lo malament que me trobava dins aquell niu d’ espartans forsats.

Aquest onclo es mal gèni, avaro y egoísta: pero es homo de bé: cosa no molt rara, quant ne veym tants que son amables, generosos y caritatius, y no dexan d’ essé uns grandissims pillastres,

Mon onclo En Mateu es un fadrí més que veyardo, tonsurat per capellá, ó capellá de bassinet; aquell trajo li dona es privilegi de podè aná brut y despellissat sense perill de tronxades. Sempre ha viscut amb una criada qu’ un temps no era tan veya com es ara y que sempre l’ ha cuydat com á cosa propia.

Encara no m’ puch esplicá es motiu que l’ mogué á n’ aquest sant homo, de carregá amb sos gastos de tení un nebot; y després d’ haverme romput es cap moltes vegades per endevinarho, no veig altre remey que atribuirho á qu’ es molt anímalé.

En quant á Na Rosa, sa criada, tench que dí, per no faltá á la veritat, que si bé no ha pogut may cuydarme com una mare, sempre m’ ha tractat com una tia: cosa que m’ ha fet creure si ella en tendría un poch de cama.

Estampat aquest clássich empadronament, y després de dí que mon pare morí de cortanes á’ s cap de dos anys que jo vivía amb so méu onclo, y que ma mare ja era morta quant vaig passá á Palma, me sembla que puch comensá á correspondre á n’ es títol d’ aquesta malanada historieta.

II

No ‘s que puga dí d’ una manera certa es temps qu’ ha passat desque conech á Donya Juanita; pero per lo poch ha de fé vint anys, perque me recorda qu’ era es primé que jo vivía á Ciutat, y duya un jaquet de panyo negre molt escanyat de sises, y ja me cridava s’ atenció aquesta bona senyora, que en aquell temps era una nina de dues dotzenes de Janés, morena, d’ uys sét-mesons, afavorida d’ espatles y amb sos pèus un poch girats pe’ ses botigues.

Encara que jo ‘par que m’ fassa tròssos per fé resaltá es séus defectos, no li faltavan certs atractius, y á mes d’ axò, tenía una manera de mirá molt espressiva, un conato de mostaxillos que li feyan molta gracia, y cèrta positura general que dexava endeviná que quant fos acabada de fé, seria dona de pit, y que no dexaría passá cap ocasió sense fé tot lo possible per traginá un catòlich á n’ el cèl, per s’ aspre camí del sant matrimoni.

Poca pena me costaría omplí unes quantes planes per doná á n es méus lectors sa fotografía á la menuda d’ aquesta nova amiga nostra: pero me sembla qu’ es trabay escusadó, tota vegada que aquests tipos son molt coneguts á Palma, y sobre tot per la vila d’ avall. Figurauvos una d’ aquelles senyores fetes á punta de compás y que per lo mateix heu ténen tot redó, tot fora sa llengo, que solen tenirla en forma de llanceta, y moltes d’ elles es nas un poch aficionat á s’ astronomía, perque sempre mira per amunt.

Com es temps vola depressa per tothom (fora per ses classes passives,) amb un tancá y obrí d’ uys vaig trobarme fet un homonet y com no ‘s bò may faltà á ses santes conveniències socials, vatx tení es gust, gràcies á sa generositat des meu onclo y á sa cantidat que cobrava de ca-méua, de sorti de dins aquell jaquet, amb tanta satisfacció com sa de sa crisilida cuant surt de dins s’estreta ballaruga, per axamplá ses ales… d’ una levita llarga y fonada, de panyo comú.

A un homo de dessèt anys que per certes rahons tan fortes com un bastó. no pot beure ni fumá, no li queda més remey qu’ enamorarse, perquè aquesta es s’ única gatería que fa sa destrossa de part dedins; y ja qu’ havia determinat triá una atlota, vatx fé com ets atlots quant van á sa Porta de Sant Antoni á triá una anyella amb sos pares; la vatx triá de cinch cortes, grossa, grassa, ben plantosa y ben morena, amb una paraula, sa que me paresqué més acabada de tot el mon de senyores que jo conexía; perque es menesté sebre que ses columnes d’ Hércules del mon conegut per mí, eran ses dues segones de la Sèu.

Mes enllà, passavan novíes y canonges fent giscá ses séues sedes; atlotes y subtinents, fent renou amb sos ventays ó sabrets; pero jo no guardava dins sa meua memoria cap fisonomia, fora de ses que cada diumenge y festa miravan l’ ofici, ensistades entre el cor y l’ altá major, y entre totes elles brillava en mitx, com ses llevós d’ un girasol, s’ hermosa Donya Juanita.

III

Desque me vatx determiná á essé s’ adoradó de aquella hermosura, es meus uys pagáren la festa. Abans mirava de plè l’ altá majò y de coua d’ uy ses nines; després vatx mirá de plè sa nina des méus pensaments, y de coua d’ uy s’ altá.

No se torbà molts de diumenges á mirá ella amb ménos devoció ses estampes des séu distraccionari, per clavarme ets seus uys negres cada vegada que girava fuya, y les girava ben sovint; sa séua boca ja no se movia tant, perquè confegia més poch, ni se pegava tantes llepades instantánees á n’ es mostatxillos quant havia endevinat, sense returarse, una paraula de més de quatre sílabes; fins qu’ un dia quant s’ axecá per ajonoyarse. vaig veure que me mirava fent sa mitjriaya.

¡¡Donya Juanita era méua!!

No puch descriure lo que passá per dins es méu cor. Sa sanch tornava arrera per dins ses méues venes, aturantme sa respiració; es llums me semblavan estrelles enrevoltades d’ espires; ses columnes se bellugavan…, y lo pitjó de tot es que me parexía qu’ ella sentia lo que jo sentia, qu’ ella passava tot lo que jo passava; y fora de mí, loco, perdut, mort, enamorat, vaig fé una reverencia mal feta, fugint atropellat de l’ Iglesia.

¡Ja era hora!

S’ ayre pur des Miradó me serená un poch, y totduna que vaig tení conciencia des meus actes, totduna que vaig podé reflexioná, no se presenta devant es meus uys esglayats altre camí més curt per durme dret, dret, á sa felicidat, que corre á comprarme un capell de copa alta y un bastonet amb borlins. ¡Era precis posarme á s’ altura de ses circunstancies!

Encara no havia acabat l’ ofici, y ja estava jo recolzat á sa paret de devant es portal d’ Almoyna, esperant amb una postura de seductor de novela que sortís ella; y mentres tant, procurava agontá s’ equilibri des capell, cosa no molt fácil en dia de mestral, per un que ‘l tragina per primera vegada.

Sortí ella donantme totes ses proves d’ admiració y d’ amor y fentme veure ses estrelles á cada uyada y á cada atibada de mosques que feya amb so chal de punt de red.

Y tan frágil es s’ humanidat, que vaig determiná seguirla, fent renou amb sa vergueta!….

¡En Pau se féu llibertino!!!!

IV

Cada diumenge acostumava Donya Juanita, acompanyada de sa séua mumay, fé un poch de voltera abans de retirarse; y es qui saben com se pesca al bou, no estranyaran axò.

Pero aquell dia s’ en va aná cap dret á caséua, lo mateix qu’es falcons quant han pogut aferrá un colom més torpe ó més atrevit qu’ ets altres.

Jo, seguintla de ben prop, recuhia amb sa matexa febre qu’ En Ney-Ney recuheix ses puntes de xigarro, ses mirades que dexava caure, cada pich que girava cantó ó que se componia es chal, fins qu’ es sol des meus pensaments se va pondre dins una escaleta de devant sa Llonja.

S’ hora-baxa d’ aquell mateix dia, vaig passà per devant es séu balconet.

Per casualidat ella prenia la fresca, encara que mos trobássem á mitjan Jané, y me saludá amb tal expressió de benaventuransa, que me faltá valor per mirarla dues vegades y per voltá es cantó de sa Dressana. Per lo mateix, vaig passetjá y passetjá fins que ‘s fé fosch, y llavó vaig aturarme á saludarla.

Ella me contestá, li vaig dí que feya molta caló, y me responguè que per axó cada dia á n’ aquella hora prenia la fresca, y qu’ havia sortida més dejorn que de costum perque se trobava afectada des nervis.

Axò, naturalment, me doná ales, y li vaig mitx dí que desitjava parlá despay amb ella.

Se posá á riure, y sense volè, me mostrá dos enfïlays de perles, preguntantme amb molta gracia amb qui conversava llavò.

Aquesta sortida tan original me va dexá un poch enfrescat.

Pero després, amb so coratge que sempre m’ ha estat característich, li vaig di que desitjava conversá amb ella d’ una manera tranquila, á un’ hora que passássen menos inglesos gats y menos pescadores renoueres; y després des diálech que en tals circunstancies es de caxó, quedárem en que á les nou sortiria, aquell mateix vespre, á n’ es balconet; y tot, per supuesto, d’ amagat de sa mare.

V

Aquesta cita, (y d’ amagat), y devant sa Llonja, y á les nou d’ una nit de Jané, y essent sa primera á sa que jo comparexía, era per mí y per ses circunstancies que l’ acompanyavan, unes cartilles de seductor; y amb s’ alegria natural á n’ es qui se troba en camí d’ arribá á sa realidat des seus sòmits, amb quatre gambades vaig trobarme devant sa porta de casa, qu’ era una entrada des carré de la Pau.

Per tení més pit, vaig engolirme un tall de taléch amb un cantó de pa moreno, y ma vaig encapillá una madrileña peluda coló de pansa, que m’ havia costat més costipats nominals que duros efectius per arribá á despenjarla d’ un bazar de robes cosides.

Mostrant ses gires y ses sota-gires y sortetjant ses ratxes de mestral perque no se desbaratás s’ embós, vaig prendre es rumbo cap á n’ es paradís terrenal, que p’ es vulgo ignorant era una escaleta acubada, ab ratjoles de Valencia plenes de figures grotesques que volían essè nans y nanes.

Quant girava es cantó des carré des Ví, es méu cor pegava bots dins es méu pit, lo mateix qu’ una guátlera esquiva engabiada de fresch; tanta era s’ emoció y es torbament que jó sentía.

A la fí vaig conseguí arribá devant la casa.

S’ hora-baxa, quant anava á despedirme, me havia dit ella penjantse molt á n’ es ferros des balcó:

—¿Quina senya me vol fé, Pau?

—En Figuera tocará les nou.

—Bé, pero vea, com vostè pot tardá un rato ó anticiparse un breu instant, y…. no ‘u dich pe’ sa serena;…. pero es veynats…

—¿Vol di qu’ es passá serena no l’ incomoda á vostè?

—Ja veu, hey estich tan acostumada… quant veraneava á Son Tivoli.

—Que cau á la muntanya?

—No senyó, á n’ es Moliná.

—Diga vostè, Juanita, ¿quina senya vol que fassa?

—Sa que vusté vulga. Pot imitá qualsevol animal, perque per aquí no n’ hi haurá d’ altre.

Pero, la veritat, encara que jo tench grans disposicions per escarni, d’ ase en avall, casi totes ses criatures irracionals, en aquell moment no me sentia inspirat, y mentres procurava prendre un poch d’ alè, recolzat á sa porta de s’ escaleta, vaig senti sa mare que li deya baix-baix á ella:

—¡Que no sia un altre pipioli com es cadete!

—No, mumay, lo qu’ es aquest, me pareix un galan de moltes prendes, molt formal y molt amable….

—Es vé que li he reparat, á la Sèu, es coll de sa camia y ses solamentes de ses botes, y no hey he vist ni mitjes soles ni rivet de dol… ¿Vols posá qu’ encara no t’ ha dit amb que conta per mantenirte segons se téua classe?…. ¡Amable, amable!… també son amables es potons d’ una moxa abans de treure ses ungles!…

—Pero, mumay, vostè se sulfura sense motiu, encara no he tengút temps de sondeá ets arcanos de sa séua posició social …

—Mira, si vols que t’ entenga, conversa clá, pero jo te dich á tú, que en temps méu, sense gastá tants de cortillos amb entregues, y sense parlá tant porificat, en veure un en-jove, d’ una llego lluny ja sabia quin pa l’ assaciava y de quants de punts se calsava…

—¡Les nou!…

—Axò te dich: enllepolil, qu’ es dols fa gomitá… y no ‘l m’ escalives…

Aquesta conversa, en lloch de ferme fugí més que depressa, va ferme enamorá més y més, per sa senzilla rahó de que me fé avorrí de mort á la senyora Catalina (sa mare); y aplanava d’ aquesta manera totes ses dificultats que porían aturarme es que jo la pogués mirá com á sogra méua…

Amb una paraula: desde aquell moment vaig comensá á essè gènre.

Es balconet s’ obri y comparegué ella quant jo siulava es final de la Luccia, y quant per casualidat molt poch rara en Jané (època de temporada,) es Don Juan gatuno d’ aquell barri cantava un duo de La Traviata amb una moxa viuda, dalt una terrada de sa Llonja.

No sé per quina senya sortí es llumenaret blau de ses méues esperanses, pero lo cert era que ja la saludava tot gojós, y passárem una hora llarga canviant beneytures méues amb coqueteries séues.

Qualsevol pescadó hagués passat y mos hagués sentit conversá dèu minuts, ja hauria vist ben clá qu’ es balconet era sa tenassa, es carré la mà, es peix jo, y ella sa tiradora de ray.

No passavan instants sense que ‘m recomanás amb gestos y paraulas que conversás molt baix, perque sa mare no prengués qualque sospita; lo qual ajudá molt á que jo no perdés ni una paraula de ses que sa mare li apuntava de derrera ses persianes.

VI

Vengué es temps de ses carxofes, vengué es temps des melons, vengué es temps de ses figues flòs, y es setembre amb sos pebres de quatre cornalons y ses llampugues y pàmpols; y jo no faltava cap vespre á n’ es jornalet, festetjant sense planyerme y posant demunt ses armes tota sa méua inteligencia, per no entendre ses indirèctes que queyan com á calabruix demunt mí, y que no m’ dexavan prendre alé, sobre es mostrá cara, es conversá des veynats, y s’ hivern que s’ acostava.

Es per demés dí que sa mare d’ ella no sabía res, encara que cada vespre jo li sentía dictá sa llissó á sa méua cándida paloma.

Un vespre, (sempre m’ recordará, era es dissapte de Sant Miquel,) vaig trobarla á ella molt freda, y totduna vaig atribuirho á una aygada qu’ havia caygut aquell matí; pero després d’ un instant, era cosa clara, per mí y tot, qu’ estávam en crisis.

A forsa de vomitá juraments, protestes, promeses y paraules de desesperat, vaig lográ qu’entre llágrimes tendres y gemechs amarchs me digués que jo l’ enganava, qu’ era un tirano, un asesino de cors amorosos, un vampiro d’ ánimes pures…. Amb una paraula: puch ferme de la Commune, y estaré ben descansat que no hey haurá cap néo de dues soles que de mi diga lo qu’ ella deya de mi.

Derrera tot axò, vengué sa part més llastimosa, vench á dí, sa part romàntica, especie de recopilació de totes ses ridícules tempestats de s’ ánima, qu’ havia lletgides entre números romans y punts suspensius, á ses novelles casi de balde que prou bons doblés li costavan.

No hi faltaren tombes fredes, soledats tristes, convents ombrívols ni coves misterioses, ni s’ eterna cansoneta que serveix sempre de trò final á n’ aquests fochs artificials de ses ánimes artificioses:

—Si no som esposa téua, sols heu seré de Jesucrist!

La veritat: jo no sabía lo que m’ passava.

May l’ havia trobada tan alegre ni tan complacent, ni tan poch fia de sa mare, com es vespre abans; y no vaig caure en que es tigres, lleons, hienes y demés animals elàstichs, may s’ acalan tant com abans de dá un salt per fé presa.

Quant jo comensava à creure qu’ allò era bilis estentisa y que per molta que n’ hagués tenguda, n’ hi havía de quedá ja ben poca, me sortí en qu’ encara que no fos més que pe’ sa renyina de sa mare, no tenia un mes de vida; perque á pensá qu’ havía fet tot lo possible perque Donya Catalina no’ s sospitás, sa mare ja ‘u sabía tot, y tot lo dia li preguntava si jo era bort ó fiy de rey, perque ó bé no poría passá envant, ó tenía per á menos pujá aquella escaleta.

He vist braus recelosos y mal intencionats, novillos que la sabían llarga; pero no n’ he vist sortí may cap de viu de dins sa plassa.

Bé vaig tirá arena enderrera, bé vaig saltá sa valla, bé vaig fé es retgiradís; res va valè. Si no m’ posava bé per una estocada, me posava de lo milló per descabellarme; y á la fi vaig envestí sa muleta, es dí, vaig quedá en que l’ endemá (diada senyalada) mostraría cara!

¿Ma demanau si vaig dormí aquella nit?…. Ni un criminal romá condemnat á ses fieras estava més retgirat que jo.

Presentarme jo, pobre estudiant pagés, devant una sogra, y de la ribera, y mossona…

No tenía altre remey: ¡ó mostrá sa cara… ó mostrá un’ altra cosa!!

VII

Més pentinat qu’ un cavallet de rey en dia de gran parada, y tot es cantaranet demunt, vaig entregarme á les dotze en punt á la casa.

Quant sa méua má prengué es cordó de sa campaneta per tocá, me parexía qu’ anava á tocá sa méua extremonció.

Alguns fadrins pot sè que s’ rigan de aquest temor; pero no ‘u lletgirá un sol casat sense qu’ ets uys li espiretjin, y no será d’ alegría.

Se torbaren cinch minuts á obrirme, perqué no me pensás que m’ esperavan, lo cual no aturá que abans d’ entrá, ja hagués vista sa sogra que m’ estava á l’ aguayt per un oual, y me mirava vení amb un vidre d’ aument devant la vista, per ferse s’ ilusió de que estava més prop.

No hey ha cap castañolera de ses que vènen gallets de pasta real y generals de sucre en mitx de sa Plassa majó, que rèbia tan bé un nin de casa que pot, com me rebé á mí Donya Catalina.

Entre cumpliment y cumpliment, jo mirava aquella casa, axí com un novici deu mirá sa séua cel·la es primé vespre qu’ es prió ley acompanya y el dexa tot sol, amb sos temors y ets instruments de sa penitencia futura.

En aquell instant féu sa séua sortida, sa més teatral que veuré may, s’ encantadora Donya Juanita.

Acabats tots es cumpliments possibles, vaig mostrá cara, ó per milló dí, elles la me feren mostrà tant, que casi la me giraren á s’ enrevés. Fèren com aquells confessors que se conféssan p’ es seus penitens de sèt anys, fentlos preguntes que vénen á essé respostes amb un gesto de coniet de guix, fet pe’ s’ atlotet retgirat.

Poca pena me costaria omplí tres ó quatre tomets regulars descriguent aquella casa, aquell niu, amb totes ses pretensions de casa forta y acomodada. Pero aquest article se fa massa llarch, y es hora de fugi de ses descripcions de notari.

Bastarà dí que si un quimich gegant fés un alambí ahont hey cabéssen totes ses mossones y totes ses mossoneríes del mon, y ne tregués sa quínta-essencia, estaria molt enrera aquesta, de fé es graus mossonescos que feya s’ ayre que havían respirat un pich, sa mare ó sa fia.

Ja sé que més de quatre estranyarán que coneguent jo, en cert modo, es defectes qu’ he anat diguent, no m’ separás d’ aquella casa, qu’ encara que honrada, tan poch simpática era á n’ es méu carácte. Tots es qui dirán axó, donarán proves de no havè estat may enamorats; perque es menesté sebre qu’ un enamorat es com un ca de cassa: com més bastó li donan, més arreu ensuma. Coneix tots es defèctes, pero no ‘n veu cap.

Y encara que vés totes ses costums ridícules y totes ses inconveniències, encara serviría per enamorarlo més y més; perque se feria sa reflexió de que allá ahont pareix que no hi plou, no hi poden está de goteres.

S’ experiencia m’ ha fet conexe qu’ hey ha sogres, dich, mares qu’ aspiran á tan dolcíssim nom, que fan tot lo que saben y encara més, per ferse odioses á n’ es pretendents de ses séues fiyes, perquè axi aquestes guanyan lo que pèrden aquelles; y si no logran despatxarles per contraste, logran amb ses séues inconsecuències y amb s’ antipatia qu’ es futur gènre los cobra, que s’ infelis se casi més prest, per més prest dexarla de veure; axò, quant es pobre homo no té sa pretensió d’ alsarse Topete d’ aquella casa, treguent á sa fía amb honra de ses arpes tiràniques de sa mare.

Després de tot axó, es menesté pensá que jo, á les hores, tenia devuyt anys, y qu’ á tal edat mos agrada trobà tot lo més dolent y estravagant, per sa senzilla rahó de que axò es lo més contrari á lo que mos han ensenyat y á lo qu’ han procurat que sempre véssem.

Moltes rahons de més pès podría afegí á ses dites; pero me pareix qu’ aquestes ja bastan per fé entendre que Donya Juanita me tenia etcisat.

Com més de prop la mirava, ménos defectes li veya y més cariño me demostrava; à més d’ axò, era d’ aquelles atlotes axi, com á desjuntades, que caminan fent ones com ses gramaneres, y que saben trèure partit de tot, per aturá més y més es pobre aucell enviscat.

Si estava costipada, s’ asseya amb sos brassos cayguts y es cap à la banda com una Magdalena arrepentida. Si se sentia bona y xalesta, me cantava á mitja veu acompanyantse amb sa guitèrra y mirantme amb uys de vòga estentissa, unes cansons andalusses y seguidilles de pinyol vermey.

¿Qui no adoraria à Donya Juanita?

De cad’ hora, hey anava jo més abruxat, y per lo mateix m’ entregava més dejorn á la casa; y també de cada dia Donya Catalina se cuydava d’ avansá més y més s’ interrogatori comensat es primé dia, encara que indirectament, sobre es méus germans, es méus possibles, sa méua part, y es testament de mon pare; si bé es veritat, que no hey havía sessió en que no me fés descubrí qualque nova habilidat de sa séua pubila.

Donya Juanita sabía fé de tot lo que descriuen certs periòdichs de modes: canastretes de papè blanch, ventayes de papé de colós, papeleres de papé satinat, flors de papé trasparent, flors de badana, matrimonis de marisch, barques de vidre, lassos de granissa negra, collars d’ azabache, bosses de granissa de colós, assientos de cadira de tisora, amb una lleona de canyamás; amb una paraula, sabía de tot, dexant sense dí s’habilidat que Deu li havia dada per pintá demunt vidre sants, que parexían dibuxats p’ el dimoni, per brodá de cabeys, cifres á mocadós de nípis, per dibuxá amb cabeys, tombes, desmays y angelets que regavan pensaments, demunt mare-perla. Feya de cabeys, collás, adressos, cadenes, pulseres y tot lo que puga imaginarse s’ argenté més enginyós.

Tot aquest pèl, y encara més, sortia de mi; jo era sa mina qu’ ella esplotava perque no li faltassen ses primeres materies.

Per bon amor, comensá á demanarme pèl y cabeys, fins qu’arribà á un punt que jo parexia un tinyós, y axó, que per consey d’ ella m’ havía dexat sa primerenca barbeta de segay maltès, y una poyera (vulgo melena) de moneyé, que no servia, segons deya Na Rosa, més que per encerolá coxineres, colls de vellut y suadós de capell.

Una vegada, s’ empenyá en retratarme al temple, demunt una tela de ventay blanca; pero axí com es vespre no s’ possible, en lloch d’ aná á escola, anava á posarme sèrio devant ses dues artistes, just un ca de carabinero desenfeynat.

Sortí es ditxós retrato com si l’ haguéssen pintat es méus acreedors, y me recorda qu’ una amiga de s’ autora li va dí un dia devant mí, sense sospitá qu’ alló fos jo, que parexía un orangutan malaltís.

No vuy parlá d’ es frenesí que duya en sos cortes de ses salapes y mánegues y amb sos dibuxos d’ entredós y ferfelans, modes de cinturons y formes d’ escotadura. Sempre   me consultava sobre punts tan delicats, y jo no responía may acertat, més que quant se tractava d’ escotadures, que sempre triava sa més grossa, per darli gust á ella.

No hey havia cap novedat d’ aquelles que no costan res, y modes que s’ afican amb guyes, com son lassos vermeys p’ es cap, vellutets, barrioles de grans blanchs, y flos de musselina, que no fos observada amb exageració.

Aquell cap era un picadero ó escola práctica de pentinadores; les feya torná loques á forsa de ferles amagá clí y estopa tenyida dins bollos, bucles, fregays y trunyelles plenes; ella volia bandós, espinetes, rissos per s’ esquena y per devant sa cara, y li posavan tants de rissos, que aquell front parexía una paret mal axeubada y mitx tapada d’ éura.

De polvos y potingos y pintures no n’ hem de dí res perque aquella tauleta-tocadó parexia un taurell de potecari. Colorins per pintá morros, tintes per allargá uys, y altres tintes per ses ungles, potets de pomades, cold-cream, polvos d’ arròs y de perles orientals, per estucarse sa cara, brassos y mans, que semblava com si Donya Catalina l’ hagués feta rodá per dins un barril de farina.

Tenía ella tanta passió per ses fisonomies blanques (encara qu’ era tan morena com jo, gracies á Deu,) qu’ un dia s’ empenyá á omplirme de polvos, fins que la vaig fé desistí de tal manía, fentli veure qu’ allò era fé ses coses á s’ enrevés y que tan mateix es polvos no hi aferrarían demunt mí.

Estich tan enterat de tot axò, perque elles procuravan enterarmen; pero de tot lo que se refereix á bens, modo de viure, servici y modo de menjá, no ‘n sé més sino qu’ es pare de Donya Juanita era un empleadet manyá, y que desprès de mort havian viscut y vivían fent de prestamistes á sòu mensual per duro, duguent sa contabilidat per partida doble amb tayes de canya.

Per més que molts de diumenges estava jo en feyna á la casa fins passat la una, may arribava á n’ es méu nas cap tufillo de cuyna; lo que me feya sospitá si s’ alimentavan com ses sèrps; una menjada cada més pero bona.

Cada instant me parlavan d’ aná un dia á fé una bauxeta á Son Tivoli; pero jo no hauria tengut pit per faltá una vegada á sa taula de ca-méua.

VIII

Ja havia passat s’ aniversari de s’ entrada á la casa, y de cad’ hora me tractava més bé sa méua futura sogra.

Encara no quèyan ses primeres brusques de Sant Bernat, y ja me trobava una salefa per emboticarme es pèus; en veure moscart prop de mi, ja era perseguit de mort, estadal en ma; en parlá de costipats, ja veya totes ses portes tancades.

Acostumat com jo estava à n’ es tracto d’ una pagesa vèya que en sa séua vida no havia cuydat més qu’ es méu onclo y na Brusca, una cusseta bufona, trobava una gran diferencia de ses moxonies de Donya Catalina á ses atencions de Na Rosa, que per seguí es camí comensat tota sa vida, havia acabat per ferse beata.

Pensava jo que aquella vida duraria fins que essent homo fet y granat, me casás amb Donya Juanita; contant sempre, abans de tot, amb sa mort de Donya Catalina.

Perque no me tenguèssen per desagrahit, feya tot lo que me permetían es méus possibles y ses méues forses; d’ hivern les acompanyava á cercà betlèms, á menjà bunyols, y qualque vespre á veure el Trovador, de dalt sa cassola. D’ estiu, anávam (en fé lluna) á passetjá per sa murada, á prendre un gelat á ca’n Soler, y á menjá qualque melonet de Guarda-mar baix de sa farola des cap des Moll.

Es dissapte de Sant Juan, abans de mostrá cara, havía regalat á Donya Juanita un medalló de plata dorada, que deya eterno amor demunt, y dedins tenía sa méua fotografía. Ella me doná es séu, fet de cabeys méus demunt satí, amb una actitut bastant original.

Quant vengué s’ any siguent, que ja era mes de casa, li vaig entregá devant sa mare (que me renyà) un anell d’ òr esmaltat, amb un coret blau coronat de pèrles; y ella per correspondre, m’ arreglá una trunyella de cabeys méus enrevoltada per una tumbaga de sa mare.

Quant fórem tres o cuatre dies abans de Santa Catalina, vaig consultá á sa méua si trobava que estaria bé regalá un ventay bò á sa mare, per durla contenta, y ella me contestá que de cap manera m’ hi atrevís, perque s’ incomodaria tant y tant Donya Catalina; que lo més, si tan empenyat hey estava, permetria que l’ obsequiás amb unes recadetes, no perque sa mare no ‘n tengués per vendre, sino perque tenia gran afició á tals alhaques.

Es dia de sa festa, m’ hi vaig entregá tot satisfet devés la una, y després d’ havè felicitat á Donya Catalina, li vaig mostrà ses recades, que li agradaren molt perque no feyan buyt; afegint jo per més solemnidat aquest cumpliment piadós:

—¡Deu fassa que puga usarles molts anys en companyia de Na Juaniteta!

Ni si li hagués dit sa veritat.

Totduna se posá molt sèria, y fentme senya amb sa má, me fé entrá dins sa quadreta.

S’assegué, me fé assèure y comensá:

—Vostè ja deu sebre, Pau, es temps que fa que vé pe’ sa méua fia. No l’ hem anat á cercá ni tenim cap quéxa de vostè ni cap mal informe des séu modo de procehí. Abans de vostè, sa méua fia ja havia tenguts partits més bons á grapades; pero ¡que hi farèm!… ‘par que vostè li haja donat mal bocí… perque, fieta méua!… es un etcisament que du amb vostè. Ja fa mès d’un any que vostè entrá à la casa y encara no m’ ha dit com va hermano, verbo casament. Jo m’ he pensat que vostè estava encorregut y ley he volgut di, perque es es cas qu’ hey ha un senyó molt de ca-séua, que també está enamorat de sa méua fia, y que m’ ha fet parlá per una pressona. Sa méua fia no sab res; pero jo sé que totduna ell vol posá fil á s’ aguya. No se pénsiga que jo tenga sa méua fia molt casadora; pero demá puch aclucá ets uys, y ja veu… Ja ley dich: si vostè no vol que axò pas envant, es precís que demá venga amb s’ onclo ‘n Mateu á demanarme sa méua fia per casá. Axí veuré si vostè venia per riuresèn de sa méua sanch.

Una bomba que cau y rebenta baix des pèus d’ un quinto, no ‘l déxa tan fret com jo vaig quedá.

Totduna me comparegué una boyra devant la vista, y mitx esglayat vaig contestarli que ‘u diría á s’ onclo.

Donant per escusa un mal de cap fort, vaig anarmen á casa amb una febrada encesa.

IX

Aquell dia, na Brusca dinà per mi.

Passà es capvespre, y jo no tenia altre remey que estarme totsol per reflexioná.

¿Com havia de dí á s’ onclo ni una paraula de ses qu’ havia promès dirli?

Jo li havía dat entenent que passava ses vetlades repassant sa llissó amb uns estudiants amichs méus, y, ¿com li havia de di que me demanás una atlota per casà?

Sa campana den Figuera tocava aquell vespre, y tot lo dia havia tocat, més fort y més espesses vegades; y de tota sa nit no vaig tancá ets uys.

Quant rompé es dia, ja m’ passetjava com un desesperat.

S’ onclo solia vení á les vuit, de plassa, amb dos dits de sa ma passats entre ses ganyes d’ una mussòla y un doblé de raves devall xella; jo no sortia de casa fins á les onze.

A les dèu y mitja, entrà per veure si me trobava malalt; li vaig di que si, y es mateix temps me passà p’ es cap una idea de desesperat.

—¿D’ hont te quexas? (me digué aquell sant homo.)

—Des pit, y m’ han dit que prop de sa Llonja hey ha un metje tan fi per axó, qu’ ha vengut de Paris fa poch.

— Vamos idò, depressa, posèt sa levita y anemhí.

Dit y fet: se passa sa lloba, y amb sa capa mitx embolicada y es capell à la miorxa, ja som partits.

P’ es camí jo no conexia ningú, y sense es méu onclo no hauria afinat es portalet. Abans d’ arribarhi, ja veya derrera ses persianes mare y fia que mos aguaytavan.

Pujam, tocam, òbrin, y entre mil reverències d’elles y saludos amb poca gracia de s’ onclo, aquest los preguntá p’ el senyó doctó.

Elles quedaren fredes…

Jo ja feya estona qu’ estava gelat.

Sa mare, que se sospità cosa, tartamudetjá y mos fé entrá dins sa quadreta, y sense dà temps de parlá de metje ni de metjessa, tengué manya per di en dos minuts á s’ onclo ‘n Mateu lo que jo no li havia sabut dí en més de vint hores.

Aqui hauria de posá punts suspensius per sortirne barato.

May havia sentit flastomá s’ onclo, may li havia vist fé un gesto indecent ni una acció indecorosa;… pero llavó flastomava, jurava, insultava, feya juèus, banyes, y tot lo que pot fé y di un infladó des Matadero.

S’ onclo havia fét per espay de xexanta anys una lladriola de flastomies, males paraules, indecencies y accions grosseres… Y aquell dia la rompé demunt es cap de Donya Catalina.

Ella no quedá malament, perque giscava mes fort y estava més vermeya.

May he sentit dues llengos tan companyeres com aquelles!… Si un la deya grossa, s’altre ley deya més. Si los faltava un gesto per acompanyá un insulto, l’ inventavan… Y Donya Juanita, ¡ella, sa méua!, havia caygut desmayada dins es brassos de s’ única cadira que ‘n tenia y amb una actitut encantadora.

Quant Donya Catalina y s’ onclo perderen s’ alè, repararen s’ heroína, y amb so tremoló y s’ atach de nèrvis no acertava Donya Catalina á ferla tornà en si, quant veig desde es recó ahont estava jo amagat, que s’ onclo s’alsa sa lloba, trèu un trinxet y l’ obri en canal… tayant es cordons des corsé.

No vaig sentí res més qu’ un parey de puntades de pèu á cert lloch, y tres manotades á n’ es clotell; y vaig trobarme en mitx des carré que estava tot alt.

X

Es cap de dues hores, ja caminava cap á la vila, assegut demunt es terrat d’ una diligencia y recolsat cuantre es méu pellet.

Un tom de reflexions filosòfiques sería poch per dí tot lo que jo sentía.

Abans de partí, s’ onclo m* havia encarregat á n’ es diligencié, amb una carta que havía de entregá á un amich de la vila, perque totduna le entregás amb jo á sa possessió de ca-méua, ahont es germans vivían.

Vaig arribá á casa á les nou. Es germá majó lletgí sa carta, y m’ enviá á colgá després d’ haverme dat per sopá sopes de lladre, que eran ses qu’ ell y es demés menjavan.

L’ endemá dematí, me feren axecá quant claretjava, y ses entrecavadores ja havian saquetjat es méu baul.

Una se posava es guants coló de perla; s’ altre s’ havia posat es lentes de vidres naturals, que jo per consey d’ ella havia comprat y usava.

Tot axò entre crits, befa y ríayes; y quant ja comensava á enfadarme, entrá es barbé, que me fé asseure y me dexá com un xino sense coua.

Melena, mostatxillos, barbeta, tot va ana á térra, amb acompanyament de gloses y mansballetes.

De sol á sol me feyan está en es camp, y parexía que s’ onclo havia dat orde de que me cremassen tots es llibres y sa roba de ciutadá, perque no tengués perill de torná á Palma, suposat qu’ ell ja me considerava instruït per demés.

Ja havia perdut de vista totes ses relliquies que me podían recordà aquells vint y tres mesos d’ enamorament actiu: sols me quedavan dins es cor ses rèls d’ aquella herba arrancada tan brutalment.

Moltes vegades passava dies y setmanes sense pensá amb aquella morena encantadora; y tenia motiu per olvidarla, estant sempre entre ses cuhidores y demés atlotes des camp, que no ténen res de romántiques. Pero sempre l’ estimava.

D’ aquesta manera passaren dos mesos; y un diumenge, quant sortia de l’ ofici, es carté de la vila m’ entregá una carta molt finament dirigida.

Vaig conexe sa lletra, y es méu cor me trebucá d’ alegria.

Donya Juanita, aquella pura y hermosa Donya Juanita, que m’ havia promès tantes vegades que ningú la separaría de mí, y que ó sería méua ó de Jesucrist, comensava á cumplí ses séues promeses.

Amb aquestas idees vaig obrí sa carta, que deya axí:

«No se afigure V. señor Don Pablo que me haya quedado sin consuelo por la infame conducta de V. y de su tio.

«Mi corason me disia que V.no habia de ser mi felicidad porque las riquezas y los bienes no sirven para hacer la felicidad de una virgen como yo.

«Pero para que V. vea que he encontrado las aspiraciones de mi amante corazón le partisipo en la presente que mañana me caso y le convido á las bodas. Para el consuelo de V. y mio debo desirle que aunque no sea tan hombre de pesetas como V. es hombre mas hombre y que hará mas ruido que V.

«Sin mas etc. etc

Aquesta carta me dexá bò de tot.Després vaig sebre que Donya Juanita tenia rahó de dí qu’ es séu homo faria més renou que jo.

¡¡S’ havia casada… amb un sargent d’ artilleria!!